Les memòries de Leopoldo Pomés

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Leopoldo Pomés és un d’aquells personatges inclassificables, gairebé, com es diu ara, una icona de la modernitat barcelonina en una època ombrívola però en la qual moltes coses es movien, tot i que potser no per a tothom, és clar. No era pecat, editat en català per Edicions 62 i en castellà per Tusquets, és un volum de memòries heterodoxes, alternatives, desordenades i lluminoses. Pomés ha estat fotògraf, creatiu publicitari, promotor d’empreses lligades a la gastronomia, fins i tot poeta convencional, fins al punt de quedar segon, junt amb Perucho, fa anys, en una convocatòria del Carles Riba.

El llibre porta un subtítol molt adient, Vivències d’una mirada. La mirada de Pomés és professional però va molt més enllà, se’ns mostra com un tafaner encuriosit i impenitent i la llarga experiència i l’edat, vuitanta-i-molts anys, conformen una biografia feta de retalls, per la qual desfila molta gent, tanta que potser aniria bé comptar amb un glossari convencional al final del llibre. Ha pogut conèixer un gran nombre de persones interessants, d’èxit, del món de la cultura, de la política, però també ens parla de gent anònima que l’ha sorprès i ha desvetllat la seva curiositat amatent.

Aquest és també un llibre per a tafaners i tafaneres, per aquells que van arribar a conèixer aquell món, evidentment elitista però amb aspectes transversals rellevants, i pels qui ignoraven com es movia la publicitat de l’època i quina immensa tasca i esforç econòmic hi havia darrere de les bombolletes nadalenques de Freixenet. El llibre és ple de detalls incisius, evocadors, irònics, una mena de calaix de sastre una mica caòtic en algun moment, sempre amable, fins i tot amb persones que, a través de les anècdotes que se’ns expliquen, poden resultar-nos ben poc simpàtiques. En la primera part Pomés evoca el seu món infantil i juvenil, en aquell país ple de prohibicions, i recorda els seus pares i primers amics, així com entremaliadures molt divertides, que ja reflecteixen el tarannà d’algú disposat a gaudir de la vida per poc que el deixin, resulten entranyables, com també ho són totes les pinzellades familiars que fan referència al seu entorn més proper.

Pomés i la seva editora han insistit en valorar la col·laboració de la periodista Lidia Penelo a l’hora d’estructurar tantes històries. No deu haver estat senzill, car el llibre traspua oralitat, la grapa dels bons narradors orals d’abans, aquells avis, oncles i veïns, que animaven amb les seves contalles i records els àpats i les tertúlies familiars. I, sigui com sigui, s’ha aconseguit un llibre directe i divertit, que recorre quan cal al llenguatge popular sense caure, en cap moment en el xaronisme. Pomés mira enrere sense ira, amb afecte i comprensió per tothom, i explica, això sí, allò que vol explicar i com ho vol explicar.

Les històries dels seus enamoraments queden en suspens en el moment oportú i és possible que en algun moment ens resulti llunyà i frívol aquell món de models nòrdiques i àpats selectes. És el que també s’esdevé al MNAC, davant de les imatges, diverses i eclèctiques, de Maspons. Però fins i tot quan la narració s’immergeix en uns ambients que, a la gent normaleta que vam saber qui era Pomés gràcies a Serrat, ens resultaven gairebé extraterrestres, Pomés aconsegueix, amb el seu declarat hedonisme humanista, amarar les anècdotes d’una mena de filosofia universal, lligada a la joia de viure i a la necessitat de gaudir del que es pugui, ja que, evidentment, no era pecat. Cosa que, en d’altres temps, no era gens fàcil d’arribar a admetre i a constatar, per cert.