Un Tarantino més dens però igual d’efectiu

A 'Érase una vez en... Hollywood', el director i guionista retrata la indústria cinematogràfica americana dels anys 60, època de transició

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

La nova pel·lícula de Tarantino, Érase una vez en… Hollywood, deu estar sent un èxit, perquè les crítiques diuen que és el seu millor projecte i perquè al cinema em vaig quedar sense entrada un parell de dies (a la tercera ho vaig aconseguir). Que una pel·lícula ompli sales de cinema fins a la bandera és una bona senyal, i suposo que si algú ho pot aconseguir, aquest és Tarantino, que fa de cada idea tot un espectacle cinematogràfic. Aquesta vegada, el director retrata el Hollywood dels anys seixanta, una època de transició per a la indústria (i suposo que també per a una societat nord-americana que veia com poc a poc s’anava estenent el moviment hippie). El protagonista és Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), estrella de la petita pantalla que triomfa amb una sèrie western mentre espera fer el salt definitiu en la seva carrera. Malauradament per a ell, aquest moment no acaba d’arribar i veu que se li està començant a passar l’arròs. El que segur que no li falla mai és el suport del seu ajudant i especialista que el dobla en les escenes perilloses, Cliff Booth (Brad Pitt).

La pel·lícula, doncs, mostra aquest moment de replantejament de la indústria, l’ascens imparable de cineastes com Roman Polanski i el declivi d’altres com Rick Dalton (Tarantino fa que els dos siguin veïns). De fet, el paper de Polanski no és casual, ja que a Érase una vez en… Hollywood apareix el crim que va cometre la família Manson i que va acabar amb la vida de l’actriu Sharon Tate, parella de Polanski. Tot plegat, és clar, passat per la ment d’un Tarantino que fica cullerada en la història en general i en la història del cinema en particular, i suposo que són aquestes intromissions les que fan tan atractives les seves idees. Bé, això i l’espectacularitat de les escenes violentes que en aquest cas són més aviat poques. De fet, tret d’algun cop de puny, escenes realment violentes no les tenim fins al final de la pel·lícula, on Tarantino es queda ben a gust.

Érase una vez en… Hollywood és una pel·lícula d’aquelles ben fetes, amb uns personatges ben definits, unes interpretacions excel·lents (el tàndem DiCaprio-Bitt funciona a les mil meravelles), i una història atractiva. Ara bé, la pel·lícula es fa llarga, molt llarga. Les gairebé tres hores es podrien haver quedar en dues, encara que segurament alguns crítics diran que té la llargària necessària. Jo fa temps que tinc la sensació que com més llarga i avorrida és una pel·lícula, més es trempen els crítics. En aquest sentit, aquest film tenia tots els números (i tots els llargs minuts) per ser classificada com la millor pel·lícula de Tarantino, però no ho és pas, i estic segur que els fans del director preferiran Malditos bastardos o Kill Bill. Però sí, certament Érase una vez en… Hollywood és una bona pel·lícula tot i que en algun moment pensava que no s’acabaria mai.

Categories
CINEComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES