Manel Haro. Verona / @manelhc
Suposo que a tots els que ens agrada molt l’òpera somiem a anar a determinats festivals alguna vegada a la nostra vida. Per exemple, viatjar a Bayreuth per veure i escoltar Wagner, a Salzburg per gaudir de Mozart o a l’Arena de Verona per assistir a un Verdi a l’aire lliure. Són esdeveniments molt diferents entre ells, però que tenen molta anomenada entre els apassionats de la música clàssica. Aquest any he pogut assistir a la ciutat italiana per veure un parell d’òperes de Verdi (cal dir que en la programació hi ha altres compositors com Puccini o Bizet). Reconec que no tenia gaire idea del que em trobaria allà, però em feia por que l’espectacle fos a l’aire lliure, perquè encara que el lloc sigui espectacular (el teatre romà), cal dir que molta gent que va a veure qualsevol espectacle a l’aire lliure el confon amb un partit de futbol. Això implica converses en veu alta, pantalles de mòbil aquí i allà… Vaja, que concentrar-se no és gaire fàcil.
La primera de les dues òperes a les quals vaig assistir va ser La Traviata, assegut al galliner. Això vol dir una entrada d’uns trenta euros, preu popular, en una grada de ciment en la part alta del teatre (era l’única tarifa que quedava disponible quan m’hi vaig decidir). Cal entendre que aquest festival té l’esperit (almenys ara) de ser obert per a tots els públics, d’atreure no només als amants de l’òpera, sinó també a turistes que estan de pas i gent encuriosida per la música clàssica. Això suposa que si estàs acostumat a anar a teatres tradicionals a veure òpera, et pot tocar al costat algú que es passarà tota l’estona xerrant i jugant amb el mòbil, i amb això em refereixo a vídeos llarguíssims que segurament algun dia seran esborrats perquè ocupen molta memòria (la de l’aparell, la del cervell no gaire), a d’altres més curts que actualitzaran en viu l’Instagram de centenars de comptes (aquests vídeos amb el mòbil en vertical) i d’altres per a fer connexions en viu a Facebook (i aquests vídeos en horitzontal). I també cal afegir fotografies amb flash (hi ha mòbils que tenen un flash que semblen les llums llargues d’un cotxe). Encara més, gent que s’avorreix aviat i que veu en WhatsApp el seu passatemps (amb la corresponent lluminària de la pantalla) i fins i tot assistents que fan videotrucades perquè algun amic pugui escoltar i veure algun fragment de l’òpera sense oblidar que el que diu l’altra persona des de casa seva ho escoltem els que estem al voltant. I no parlaré gaire de què a les pauses es venen gelats, cerveses i entrepans (a banda de llibrets i altres peces de merxandatge).
No cal fugir d’estudi: hi ha gent que va a l’Arena de Verona perquè és com una visita obligada, però en el fons no té cap interès en el que veurà, més aviat es quedarà satisfet amb fer trenta o quaranta fotos, deu o dotze vídeos, escoltar alguna ària coneguda i demostrar a les xarxes socials que són persones interessants. Fins i tot hi ha gent que va amb corbata i americana (no és això, l’òpera?). Per altra banda, un ha d’estar preparat perquè el públic esclati a aplaudir quan no toca, encara que això suposi tallar un duet. Els aplaudiments poden sorgir si entra un cantant, al final de cada ària, si entren cavalls a l’escenari (en el cas d’Aida), si algú pensa que una intervenció ja ha acabat… Cal dir que tot està pensat per ser un espectacle popular: els cantants, per exemple, saluden després dels moments més importants de cada òpera, això vol dir que després d’un highlight tot s’atura, surten els intèrprets que havien anat desapareixent de l’escenari, saluden i escolten els aplaudiments. Això diverses vegades en cada funció. I tot el repartiment, és clar, actua al gust de tothom. No cal anar a l’Arena de Verona a ser massa exigent amb l’orquestra, amb el tenor o amb la soprano, perquè aquest festival no va d’això. Va de ser una festa de l’òpera, de divertir-se i no queixar-se gaire de res. Ara bé, una cosa no treu l’altra: hi ha gent que té tan poca educació, que a un se li pot esgotar la paciència i marxar abans d’hora. És el que em va passar a mi (i a la parella que seia al meu costat) abans del tercer acte de La Traviata. Farts dels mòbils dels altres assistents, vam decidir que ja n’hi havia prou. Va arribar un moment en què l’òpera ja era una cosa secundària.
Vaig marxar decebut, especialment perquè dos dies després tornava per veure Aida, i aquesta vegada assegut en una localitat de 75 euros (i si havia de marxar abans d’hora, em faria una miqueta més de mal). Però, ves per on, en aquella grada que era més cara, només vaig veure dos mòbils que apareixien molt de tant en tant per fer alguna foto, i tots amb el llum de la pantalla reduït. Gairebé ningú parlava, ningú bevia cervesa i tot va ser una altra cosa. El funcionament és el mateix, el públic aplaudeix quan vol, els cantants saluden quan acaben una peça important, però no és la passió el que molesta, no és l’espontaneïtat ni la manca de formació. El que molesta, el que espatlla un espectacle popular com el de l’Arena de Verona és la falta de respecte cap als altres assistents. El problema és que segurament tota aquella gent que xerra en veu alta, que fa vídeos, que actualitza en directe les seves xarxes socials, que va videotrucades… no sap que encara que l’espectacle sigui a l’aire lliure, cal una mica de compostura, que allò no és un partit de futbol ni un concert de rock (dos magnífics esdeveniments també).
Amb tot això no vull dir que la gent que paga més sàpiga comportar-se millor, evidentment, però com he dit, aquestes funcions són un producte turístic més. I si estàs de pas per Verona i no t’agrada l’òpera o no la coneixes, però vas perquè és el que toca (com els que van a veure la casa de Julieta sense saber qui era Shakespeare), el més probable és que et compris l’entrada més econòmica (a banda de què són les que més tard s’esgoten). Si t’agrada l’òpera, segurament prefereixes pagar una mica més per veure-la millor (l’acústica també guanya si seus més a prop de l’escenari) i si ho fas perquè t’agrada, potser fas alguna foto per emportar-te el record, però no estàs més pendent de veure qui et comenta un vídeo de Facebook que no pas per escoltar Amami, Alfredo. Vaig gaudir molt d’Aida i va ser una mala experiència La Traviata. La diferència va ser el comportament de la gent. Davant d’això, si algú em pregunta si val la pena anar a l’Arena de Verona a veure òpera, jo diria que sí, que és una experiència que val la pena viure, però sabent que si penses anar al galliner (les entrades de 26-30 euros), millor quedar-se passejant pel centre de la ciutat. I si vas a la següent zona de tarificació (la de 68-75 euros), probablement gaudeixis més, però la qualitat general de l’espectacle està molt per sota d’aquest preu. Tot i així, el meu consell serà sempre fugir del galliner.
