El darrer dinar del ‘cocinero de los últimos deseos’

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

No estava del tot convençuda a l’hora d’anar a veure El cocinero de los últimos deseos, tinc certa mania a l’elitisme culinari i no sempre connecto amb el cinema japonès. Però he passat una molt bona estona amb aquesta història circular, amb certa estructura de conte i, fins i tot, amb alguns esdeveniments que freguen el fulletó. Mitsuru Sasaki és un jove cuiner d’elit, exigent i amb mal caràcter, que va créixer en un orfenat. La seva exagerada mania perfeccionista ha fet que el seu restaurant hagi acabat malament i, ell, ple de deutes. Per fer calaix es dedica a preparar menges especials per a gent a les acaballes que estigui disposada a pagar un milió de iens per aquest darrer desig gastronòmic. El xicot pot fer qualsevol menjar si l’ha tastat en una sola ocasió, la seva memòria gustativa és prodigiosa, vaja.

A través d’un amic amb qui va compartir una fugida de l’orfenat, durant l’adolescència, rep un estrany encàrrec que el portarà a la Xina i a conèixer algunes persones, gràcies a les quals reconstruirà la història d’un misteriós i mític llibre de receptes i, així mateix, la seva pròpia història familiar. La narració ens porta a la Manxúria ocupada pel Japó i cobejada pels russos, de fet la pel·lícula és parlada en xinès, japonès i rus, i als molts trasbalsos que aquella part del mon va patir a fons durant el segle XX. La il·lusió del xef mític era elaborar una cuina que agermanés els pobles però allò, com li diria un subordinat, era una fantasia, un ideal, tot i que lluitar pels ideals sempre té el seu aspecte positiu, o això ens han dit.

Les dones tenen un paper secundari en aquesta història, tot i el pes específic de l’esposa del cuiner mític, i els seus bons consells i la seva intuïció pràctica, gràcies a la qual les famoses i cobejades receptes arribaran fins al present. Duren poc en pantalla, de fet. Les persones afeccionades a la cuina japonesa o a la cuina moderna que aplega inspiració de molts indrets diferents, possiblement gaudiran més a fons del tema, veient la preparació acurada de molts plats, amb noms absolutament poètics i amb una presentació d’aquelles que fa que et sàpiga greu ficar-hi la cullera.

Yojiro Takita, el director, és un veterà de prestigi al seu país, que va aconseguir l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera el 2008, amb Departures. Malauradament poca cosa n’hem pogut veure fins ara, haurem d’esperar algun cicle d’ell o de cinema japonès, a la Filmoteca. Els actors, joves i grans, estant tots molt bé, el més conegut, per a nosaltres, tot i la seva joventut, és Kazunari Nonimiya. Com anècdota, d’aquestes que et passen en ocasions, en sortir, al darrera meu, una senyora que devia ser vegetariana és queixava del que havia patit veient tants animalons convertits en gastronomia d’elit, cosa que li produïa una seriosa contradicció moral amb la sensibilitat percebuda al llarg d’una història bonica, amb els seus grans moments de poesia i d’humanitat.