Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Fa pocs dies em vaig poder acostar a la Filmoteca per veure una de les joies de l’excel·lent cicle de musicals que ens ha ofert darrerament, Sweet Charity, de l’any 1969. No sempre hi ha tanta sort però en aquest cas la còpia era excel·lent i la pel·lícula es passava en pantalla gran. Tot i que l’estètica és molt dels seixanta semblava ben bé que la pel·lícula tingués quatre dies i no pas cinquanta llargs anys. Abans de la pel·lícula hi va haver el corresponent musical a Broadway, tres anys abans, i, llevat d’alguns detalls del final, la fidelitat a la producció teatral va ser raonable i interessant. Del repartiment original, amb Gwen Verdon com a protagonista, l’únic que es va recuperar va ser John McMartin. A Londres es va estrenar aviat, amb Juliet Prowse fent de Charity.
La direcció i la coreografia van ser de Bob Fosse, la música de Coleman, amb lletres de Dorothy Fields i llibret de Neil Simon. El repartiment és excel·lent, amb tot un planter de ballarins i cantants de categoria i amb una Shirley MacLaine en estat de gràcia. Entre els actors més coneguts hi trobem John McMartin, Sammy Davis Jr, Ricardo Montalbán, Chita Rivera, Paula Kelly i Stubby Kaye, entre d’altres. I l’aparició resplendent i breu de la guapa Barbara Bouchet, a qui van encasellar en papers de noia florero eròtic fins que li van fer avorrir una mica la professió.
La història beu a fons de les Nits de Cabiria fellinianes. El nom de Cabíria el va manllevar el director italià d’un popular i delirant pèplum italià de 1914, inspirat, més o menys, en el Salambó de Flaubert, i en el guió del qual hi va col·laborar D’Annunzio. I el personatge de la prostituta bonhomiosa el va prendre el director italià d’una seva pel·lícula primerenca, El jeque blanco. Recordo que Giulietta Massina feia broma i comentava que va dir al seu marit que si ella fos prostituta no tindria clients, cosa que Fellini li va rebatre, animant-la a fer aquell paper inoblidable. La prostituta bonhomiosa i innocent ha esdevingut ja una mena de tòpic recurrent, en la ficció literària i cinematogràfica. Massina, gran actriu, va fer coses molt diferents, però la seva mirada desvetllava tendresa i melangia, fes el que fes.
El musical i la pel·lícula van reconvertir la feina de la protagonista de Fellini en noia de balls de lloguer, allò dels balls-taxi, tan popular en temps dels nostres pares i avis. Tot i que també hi ha prostitució pel mig, de tant en tant, la cosa no sembla tan greu i tot queda més difús. Al musical original el frustrat possible marit de la protagonista acaba per tirar-la del pont, com el pinxo del principi, tot i que sense ànim de robar-li la bossa, sinó per desesperació. Fosse va filmar un final feliç en el qual el xicot tornava i era ell qui queia a l’aigua i es casaven i menjaven anissos, ja que temia que la productora exigís un desenllaç d’aquest tipus, que hauria resultat una mica ximplet. Però he de dir que a mi m’hauria agradat, m’agraden els finals feliços i m’agradaven, encara més, fa cinquanta anys. I, al capdavall, aquell xicot necessitava una mica de marxeta, en la seva ensopida vida de venedor d’assegurances.
Els números musicals són ben coneguts. De vegades hi ha cançons que et sonen i no saps d’on han sortit fins que no se t’encén la llumeta del connector. Un dels més populars, Big Spender, va comptar amb una versió força reeixida de Núria Feliu, que m’agradava molt i que he cantant sovint per casa, traient la pols i fent broma: «tant poc temps que fa que anem junts i ja he vist que ets diferent, ets un home esplèndid, un dandi i elegant…»
