Amor en una Barcelona convulsa

Marta Planes. Lleida / @martaplanes

Ildefonso Falcones torna amb El pintor d’ànimes (Rosa dels vents/Grijalbo). Després de situar dos novel·les (La mà de Fàtima i La reina descalza) en terres andaluses i de reprendre la història de L’església del mar amb Los herederos de la tierra, el consolidat autor de novel·les històriques aposta de nou per Barcelona, però en aquesta ocasió situa la trama a començaments del segle XX, concretament entre 1902 i 1909. La tria de les dates no és casual: el 1902, Barcelona va viure una gran vaga general amb l’objectiu d’aconseguir una jornada laboral de nou hores i a l’estiu del 1909 va esclatar la Setmana Tràgica.

Són temps convulsos per a Barcelona i també per als habitants més desafavorits de la ciutat. El protagonista, Dalmau Sala, és un jove de família anarquista i humil que treballa per al constructor Manuel Bello. És l’época de l’eclosió del Modernisme i la construcció de les grans cases del Passeig de Gràcia, el parc Güell o el Palau de la Música, per exemple. Mentrestant, la seva família viu plenament la lluita obrera: la seva germana és empresonada per participar en una manifestació tumultuària, la seva mare fa anar la màquina de cosir totes les hores del dia i més per guanyar el just per viure i la seva xicota, l’Emma, és cuinera en una fonda. A través d’ella, dels seus diversos intents de trobar feina, de les agressions sexuals que ha de suportar i del seu atansament al lerrouxisme coneixerem la situació de la dona humil, oprimida entre els oprimits.

La relació entre Dalmau i Emma és l’eix central de la novel·la, en la qual Falcones barreja aventura amb amors, desamors, venjança, gelosia, injustícies i malentesos fulletonescos que causen sovintejats alts i baixos narratius. És difícil que el lector empatitzi amb alguns personatges que no passen de ser estereotips, com la família de Manuel Bello, un dels dolents amb menys carisma de la història de la literatura. D’altra banda, i aquesta és una constant en la seva trajectòria, l’autor no deixa que els personatges simplement visquin els fets històrics que vol donar a conèixer sinó que ens els explica a través del narrador, com si el lector no pogués treure les seves pròpies conclusions.

Falcones retrata les dues cares d’una Barcelona que s’expandeix amb luxe donant l’esquena als més desafavorits. L’opulència i originalitat de les noves cases del Passeig de Gràcia no pot amagar que a la resta de Barcelona hi havia nenes que es començaven a prostituir als deu anys; orfes que sobrevivien a base de picaresca, robatoris i prostitució; pisos petits, foscos i mal ventilats… Tot plegat sense cap tipus d’assistència per part de l’Estat. D’altra banda, l’Església només prestava ajuda als que eren catòlics o es convertien. Com a teló de fons, la guerra del Rif, de la qual els rics es podien alliberar pagant i que va enviar a Àfrica milers d’homes que van deixar sense recursos econòmics les seves famílies.