Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Helen Oyeyemi (1984) és nascuda a Nigèria, de petita va anar a viure a Londres i des de fa uns anys resideix a Praga, una ciutat de la que se sent enamorada, per la «màgia que desprèn» i perquè considera que «allà el temps és especial, sembla que tot està per passar». Oyeyemi no se sent còmoda amb etiquetes ni nacionalitats, defensa que ella no pensa mai en si és una autora africana o europea, que això és una cosa que només pensen els altres i ella no hi està gaire interessada. Ara bé, reconeix que el Brexit l’amoïna: «Londres és casa meva, però a més d’això, la meva vida a Praga, ciutat que estimo, depèn del que passi al Regne Unit, no sé si d’aquí uns mesos seguiré sent ciutadana de la Unió Europea, per tant sento que el meu futur està en mans d’unes altres persones».
Però Oyeyemi ha arribat a Barcelona per parlar del seu llibre, Lo que no es tuyo no es tuyo (Acantilado), un volum de relats que tenen com a eix vertebral claus que obren portes, algunes reals i d’altres metafòriques. «Quan vaig anar a El Caire, vaig comprar un manat de nou claus en un mercat, vaig tenir la sensació que cadascuna d’aquestes claus tenia una història al darrere que vaig voler descobrir, així que m’hi vaig posar, vaig mirar cada clau, tractava d’establir un diàleg amb elles i cadascuna em va donar una cosa: una veu, un personatge, una idea o tota una història que he volgut explicar en aquest llibre».
Una d’aquestes històries, la primera, passa a Barcelona i està protagonitzada per una bugadera que treballa a La Pedrera, qui, al néixer, va ser abandonada al monestir de Montserrat. En l’edifici de Gaudí, la protagonista coneix una de les inquilines, amb qui l’uneix el fet de tenir una clau penjada al coll i una història personal amb punts en comú, com l’amor pels llibres i la diada de Sant Jordi: «Vaig escriure aquest relat perquè pensava que faria riure al meu editor a Espanya, Jaume Vallcorba, i estava segura que em preguntaria per què situava una història a Barcelona, però he de dir que no he estat mai a un Sant Jordi, nomé sl’he pogut imaginar».
De la literatura d’Oyeyemi s’ha dit que juga molt amb l’ambigüitat, però ella diu no estar del tot d’acord: «no crec que a mi m’agradi jugar amb l’ambigüitat, i encara que reconec que hi és present, jo diria que el que intento és no llimar les cantonades de les meves històries perquè sigui tot consistent i coherent, sinó que prefereixo deixar totes les portes obertes i suposo que és aquí on entra aquesta ambigüitat». Aquestes portes obertes fan que els seus relats estiguin amarats de realitat i de fantasia, que Oyeyemi considera la mateixa cosa: «per a mi tot és real, aquestes oposicions entre realitat i fantasia són una mica artificials, crec que no necessitem fer-les, però no podem negar que existeixen, es creen jerarquies que separen el que és real del que és fantasia i que semblen dir que una de les dues coses té més valor per a la societat, quan les dues tenen un paper important en el món».
La britànica es considera a sí mateixa una autora d’una altra època i es reconeix una apassionada de les obres de les germanes Brontë i de la de Saramago. Diu que llegeix tot el que pot, però no es mostra molt segura sobre el paper que té la literatura en la societat: «suposo que no és del tot pretensiós pensar que la literatura pot transformar-nos, però potser sí és una postura una mica forçada, diguem que jo aposto més per un paper més aviat funcional de la literatura». Oyeyemi ho explica tot de forma tímida, evitant les respostes llargues i les grans afirmacions. Sembla sotmetre a un cert grau de relativisme cada resposta abans de pronunciar-la, com si no volgués exposar-se gaire: «quan escrius, sempre t’exposes, una part de tu sempre hi és en els textos, encara que no sigui d’una manera gaire òbvia, ningú ha de saber de quina manera hi ets present, prefereixo ser una presència secreta».
