‘El oficial y el espía’, la mirada de Polanski al cas Dreyfus

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La darrera pel·lícula de Roman Polanski, sobre el cas Dreyfus, ha canviat el seu títol original francès per El oficial y el espía. L’original feia referència al conegut escrit de Zola. Potser sigui millor aquest canvi, J’accuse ja ha donat nom a diferents pel·lícules anteriors sobre aquells fets dramàtics, absurds i que evidenciaven l’antisemitisme visceral que acabaria desembocant en l’Holocaust i que, d’alguna manera, encara afecta molts aspectes de la política del present. La pel·lícula es basa en una novel·la de Robert Harris, un autor d’èxit, del  qual Polanski ja va adaptar un altre llibre a El escritor. En aquest cas el focus de la història és la figura de Picquart, el militar honrat que va destapar la injustícia comesa amb Dreyfus. Aquesta història de militars, traïdories, falsedats i antisemitisme, poques vegades ha comptat amb la víctima i el seu entorn familiar proper com a protagonistes. En molts casos s’ha incidit sobre la figura d’Emile Zola, qui va haver d’exiliar-se a causa la seva valent denúncia, i qui, amb tota probabilitat, va morir a causa d’un assassinat, un accident provocat en el sistema de calefacció de casa seva.

El oficial y el espía és una pel·lícula remarcable, amb una molt bona ambientació i una interpretació excel·lent del seu actor principal, un Dujardin auster  i allunyat d’altres papers en els quals s’evidenciava una seva estranya tendència a fer ganyotes. Va acomboiat per un conjunt de grans actors francesos, com ara Louis Garrel, que  interpreta a Dreyfuss, tot i que, com en casos anteriors, el personatge, fred, seriós i reservat segons expliquen, queda gairebé sempre en un segon pla malgrat ser la víctima propiciatòria d’un sistema corrupte. El personatge de l’amant de Picquart, interpretat per Emmanuell Sagnier, és un invent del novel·lista i se’l podien haver estalviat. De fet, de la vida privada de Picquart, que mai no es va casar, no se’n sap res de res.

El cas Dreyfus va ser complex, va implicar molta gent i va sacsejar Europa, però cal pensar que som davant d’una pel·lícula que es basa en una novel·la. Si es vol conèixer més a fons la història que, de fet, acaba una mica abruptament en aquesta nova lectura dels fets, cal recórrer a d’altres fonts d’informació. El oficial y el espía compta amb una excel·lent ambientació i, per damunt de la narració, està exemplificat de forma magistral l’ambient militar, ranci i absurd, lligat a coses com ara la jerarquia intocable i l’obediència a tot preu. Tot és polsós, decadent, com aquesta  oficina en la  qual treballa Picquart o com la mort terrible del seu antecessor, sifilític, i antisemita com la resta. L’antisemitisme va servir, durant molts anys, i diria que en ocasions revifa, per tal d’atribuir als jueus, un col·lectiu absolutament divers i, sovint, implicat a fons en el país on vivien, tots els mals possibles. Sempre sembla que hi hagi d’haver una víctima propiciatòria o un ase dels cops, a l’hora de valorar els problemes dels col·lectius.

En aquest context sobta comprovar com, per damunt de tot el que els va passar, Dreyfus i Picquart continuessin a l’exèrcit i sent uns grans patriotes. La vida és estranya, vet-ho aquí. Una neta de Dreyfus, la seva preferida, implicada en la resistència durant la Segona Guerra Mundial, va morir en un camp d’extermini, de tifus, als vint-i-cinc anys, on l’havia enviat, precisament, un fill d’un dels interrogadors de Dreyfus implicat en l’enviament de jueus francesos als camps nazis. Un tema espinós que els nostres veïns encara no han acabat de valorar a fons de forma crítica.

La pel·lícula no ha estat exempta de polèmica. S’hi ha volgut veure una mena d’intent d’autodefensa de Polanski, en referència als seus propis problemes amb la justícia. Polanski és un personatge tràgic, amb el pas dels anys segurament es faran pel·lícules sobre ell. De família jueva polonesa, la va perdre en els camps d’extermini i la seva vida ha tingut algunes llums i moltes ombres. L’assassinat de la seva dona, Sharon Tate, de forma brutal, ha fet vessar molta tinta i va haver de suportar que s’insinués la seva vinculació amb els fets, en alguna premsa sensacionalista. Enguany porta trenta anys casat  amb Emmanuelle Segnier, molt més jove que ell i que a la pel·lícula fa el paper, breu i posat amb calçador, de la inexistent amant de l’oficial coratjós.

El currículum cinematogràfic del director té obres mestres i d’altres que no tant, però compta amb un evident pes en el cinema contemporani. En aquest cas ens trobem amb una pel·lícula que, més enllà de les moltes lectures que se’n puguin fer en el present, ens apropa a una Europa convulsa, enfrontada, dividida i amb una població que, en gran part, era altament manipulable. El perill d’aquests apropaments a un passat relativament proper és arribar a pensar que ara ja no passa. Encara que Polanski inspiri un cert rebuig en algunes persones i encara que aquesta no sigui la seva millor obra, ens trobem davant d’una bona pel·lícula i repassar aquell temps i aquells personatges resulta, avui, totalment imprescindible.