Aficionat com soc als reptes, vaig conèixer l’Adrià Pujol per la seva traducció de l’Eclipsi (l’Avenç) de Georges Perec. Una ballaruga de mots sense cap —a al llarg de totes les pàgines. Un festí. Des d’aleshores, com si fos un ase que solament mira cap endavant, vaig continuar amb l’Escafarlata de l’Empodà (Edicions Sidillà), Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic), Els barcelonins (L’Avenç) i tot just acabo la seva darrera obra: Míster Folch (Empúries). L’Adrià arriba abans que jo perquè, per missatge, jo li vaig proposar de quedar a una cafeteria i ell a una plaça a 1 minut. No sé on hem quedat, i miro d’anar d’un lloc a l’altre fins que me’l trobo parlant per telèfon amb un editor. «Tira pel dret», li diu, i penja. Seiem a taula, cervesa per a ell, vermut per a mi, olives per als dos, i comencem a enraonar.
Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz
Com tu no parles ni de la postguerra ni de Catalunya, no parlarem de la història de Míster Folch. Et va bé?
De conya.
Comentes a una entrevista: «els qui ens hi dediquem, mirem de fer llibres que aguantin sols, autònoms, que no depenguin de l’autor. El llibre ha de ser una cosa que algú que no conegui l’autor, l’obri, el llegeixi, l’acabi i ja està». Podem llegir Míster Folch sense conèixer Míster Pujol?
Sí, però és més desig que una realitat. Es pot. Aquí, com que el país és tan petit sempre ens passa el mateix i amb les xarxes encara més: ens coneixem tots i totes. És molt difícil desvincular l’obra de l’autor o de l’autora. I no només amb els llibres, eh? Una òpera d’en Joan Magrané la gent l’anem a veure perquè és una òpera d’en Joan Magrané. I ja està. I ens fa molta gràcia conèixer-nos. Això és una virtut perquè fa tribu, però al mateix temps un desavantatge perquè ja no hi ha manera de llegir els llibres d’aquell senyor o senyora desvinculats de la seva persona. Jo encara avui dia faig una novel·la delirant, perquè és delirant, m’escoltes?, i encara és «com es nota que ets antropòleg i que el collonar…» i dius, bé, està bé, però no, perquè les obres d’art són autònomes.
Sí, bé, entenent que aquesta novel·la no la podríem llegir si no fos signada per vostè. És a dir, això ho presento jo o un altre i me la llancen al front.
Aquí la claves perquè la política d’autor de l’editorial compra una marca. I de fet, és un secret, però l’editor compra aquesta obra a cegues. Em diu «vull alguna cosa teva», i jo dic: «té». Llavors se la mira i diu «joder, m’esperava una altra cosa» i responc: «clar, aquest és el problema, però el tens tu no jo, perquè t’esperaves la marca».
Això m’ha passat amb el teu i amb el Robinson d’en Vicenç Pagès, que considero llibres d’autor.
I el Robinson és un puto miracle dins de la nostra literatura que no va tenir l’atenció que mereixia perquè en Vicenç venia d’una marca molt poderosa però molt nociva: el premi Sant Jordi. I després d’aquell Sant Jordi absurd, que tampoc és un gran llibre, fa el Robinson. Collons! El bo és el Robinson! Doncs la gent passa per sobre pensant: «ai!, quina cosa més rara, volíem un altre Vicenç Pagès.» Ara, no passa res. Si no et pots desvincular, mala sort.
Aquesta marca vostra és el narrador entremaliat, embrollaire i trafolla que solament em recordava a un altre llibre, que és La carpeta és blava.
És clar que hi recordava. De fet, algú com jo, més agraït no hi puc estar. Que algú s’hagi llegit La carpeta és blava i després Míster Folch és el que jo vull. Però és una qüestió més d’estil que no d’autor. Què passa? Que quan un llibre és bàsicament oral i descansa en algú que parla en veu alta, per força s’han d’assemblar. Ara bé, com diu el savi Borja Bagunyà: «m’encanta l’olor que fa al matí la confusió entre autor i narrador.» Jo no sé si he aconseguit deslliurar-me’n. Per exemple: Toni Sala i Persecució, no s’assembla als seus deu llibres anteriors. Ell comença amb Provisionalitat, després fa el gir amb Els nois que és quan apa!, i Persecució és el clímax. Ja no hi ha en Sala d’abans. Doncs encara el llegeixen com si en Sala fos el mateix de Rodalies… Té collons la cosa.
Hi ha gent que aquí veu barroquisme, d’altres pitarrisme. Què hi veus, tu?
Tot això i més. El pitarrisme és una bona escola, molt popular, que va arrossegar molta gent, que potser avui dia cultiva l’Enric Gomà fent guions. El barroquisme, en el meu cas, és d’escola francesa, és tot el Renaixement francès. Montaigne també és barroc, encara que diguin que no. Sí, sí. Barroca, pitarresca i falsament erudita, que és el més divertit de tot.
Sí perquè la gent quan destaca el vostre lèxic, que diu que n’és, de barroc, i ho fa com si fos Shakespeare o un Verdaguer barretinaire pel Canigó, però aquí hi ha un treball molt minuciós per esbotzar-nos que les classes baixes tenen un lèxic riquíssim. El problema és que potser som uns ignorants que no el coneixem i parlem d’erudició.
No el coneixem i a sobre hi ha la ironia de Swift, que té un passatge als viatges del Gulliver on en un vaixell hi ha un imbècil. I un imbècil, quan vol passar per intel·ligent, què fa? Comença a dir paraules molt tècniques però no sap què volen dir.
Ja ho deia Xammar, un imbècil mai serà un perfecte imbècil sense cultura.
Exacte! Exacte! I tot açò que és tradició jo ho trec de Swift, no de Xammar. Tant de bo! Però no. De L’ou de la serp, tira, potser una mica, però no, no! Llavors hi ha moments en què el narrador puja cap a dalt, zigui-zaga i ja ho tens, erudició popular i tal, que per força ha de ser abarrocada, perquè quan un pagès es vol fer l’interessant què fa? S’abarroca.
Perquè a sobre aquest barroquisme és gràcies a la mare de Míster Folch, una pencaire. No al burgès, que de fet és l’acastellanat que pitjor parla de tots.
No té ni puta idea de parlar. Exacte. Ni-puta-idea. Fa un catanyol. En aquest llibre, jo crec, les veus estan treballadíssimes. El que passa és que hi ha una veu, potser, que pesa massa, que és Déu.
El que més m’ha agradat, del lèxic, les formes d’insultar de la mare al fill.
Molt empordaneses, tot i que tu ets valencià, que allà hi ha els putus amos. Tots aquests «chafacharcos, bufat, castellà!», quan us hi poseu…
Som els millors, sí. Tornem-hi. Has volgut fer l’esquimal amb les tonalitats de blanc, però amb els catalans i les tonalitats de gris, mitjançant unes comparacions que són força curioses. Has sortit d’«és verd com la gespa» o «vermell com una rosa».
Fora, fora! És vermell com la geniva d’un hipopòtam. Però això és Foster Wallace. És literatura universal, hòstia. En Pla també ho fa, i en Ruyra quan parla del mar, no s’acaba mai! I mai diu «blau», agafa’t!
I llavors fins a quin punt és important el context? Tu el macrocontext de la guerra i Catalunya te’l ventiles com… Ara m’obligues a fer una comparació nova que s’allunyi del «ventilar com un sospir», se la ventila amb el mateix moviment mecànic amb què un soci de l’Ateneu Barcelonès passa el dit pel torn tàctil.
Hahaha! Totalment, i tot és a la literatura universal. El context, i més quan fas novel·la pseudohistòrica, a Catalunya està tan maltractat… Cada llibre sobre la Guerra Civil o la postguerra torna a explicar viquipèdicament el mateix. El meu context com es perfila? A la primera pàgina: és Nadal, la gent ha embolcat els guàrdies urbans de regals i els carrers són bruts. S’ha acabat el context. Ja està. I tu has vist guàrdies urbans, carrers bruts i regals, l’any 42. Què més necessites? Que l’autor es recreï sempre amb el mateix? Bah. No home, no…
El tema de resumir-ho tot en una frase em recorda a les mil pàgines que Cabré resumeix —un cop escrita l’obra— a la primera línia del Jo confesso: «Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable.»
Pim-Pam! Clar! En Cabré, malgrat que en Galves l’odiï, no hem d’oblidar que és guionista i que està acostumat a plantejar el context al primer pla de la sèrie, que és el que fan les bones pel·lis: pim-pam. Ja està. Tarantino quan et vol dir el context, a l’última pel·li, anys 60, et posa un objecte d’aquella època i una roba. Ja tens el context. Cal una veu en off explicant el que tothom ja sap? Jo crec que no.
Hi arriba un moment en el qual fer una novel·la al marge de la història sigui un nou marge?
Ummm… És que la història sempre és una excusa perquè és un micròfon. I quan tu dones un micròfon a la gent què ens passa? Que ens tornem idiotes. «És que jo penso», tu no penses res, ruc. I quan dius «Guerra Civil», des del Víctor Amela fins a mi, tothom té una opinió. Doncs aquesta opinió la guardem i comencem a parlar del que realment parla la novel·lística: de la condició humana, del bé, del mal, de l’amor, de la mort, de l’enveja… Els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Això ve de la Marvel. I qui es pensi que això és frívol és que no en té ni puta idea. Toni Sala té una novel·la on descriu l’Estany de Sils a la perfecció i mai hi ha estat! Google Maps i una bona descripció.
Pla té un article de Bilbao en què narra el que veu des del taxi i sap de Bilbao el que li diu el taxista.
I segurament parla més bé de Bilbao que el típic cronista, pesat, Gaziel, allò del bla-bla-bla…
Afirmes que no creure en Déu és de ganduls. I creure-hi?
Creure-hi és d’intel·ligent, perquè creure que això ho ha muntat alguna intel·ligència és més aviat de persona intel·ligent, prou valenta per viure en el dubte. Viure fora del dubte és de ganduls. No dubtar sobre què fem aquí, per què som aquí, com és que tot això és així, on anem, quan va començar… Hòstia, no dubtar d’això és estar mort per dins.
Però jo ho veig més còmode, de més ganduls. Això és així perquè algú ho ha decidit. I rentadeta de mans. El tsunami ha passat perquè Déu ho ha volgut, i adeu.
Mmm… Sí, també és veritat. Tens raó, sí. Però com a mínim demana o reclama adaptar-te cada vegada a la teologia particular. Déu envia un tsunami a Haití, mata deu mil persones, i et deixa en una situació de dir: coi, jo pensava que Déu era bo. I et posa en un lloc incòmode. Jo ho deia l’altre dia no- sé-ben-bé-on perquè hi ha molta teca de religió: «sou escriptors però llegiu la puta Bíblia».
Míster Folch viu en un portal força peculiar. Cadascú al veïnatge té el seu què. Qui formaria el teu bloc antagònic de pisos?
Maria, la portera, és la meva portera de Barcelona. Aquesta la deixo perquè va amb mi. A partir d’aquí, faré una mena de cercles dantescs: cursis, sentimentals, mandrosos i els escriptors amb càrrec també fora. No ets lliure així, és que som humans! Si jo treballés per al Llull o tal, no podria fer això. Ja no tant dir segons quins missatges, que tampoc, sinó tenir aquest llibre així de ventilat. Si jo em passés vuit hores departint amb la Consellera, com has d’anar a fotre un llibre després? Sobre què? També anirien fora els oportunistes, un llibre sobre el Procès? No. Un llibre sobre el primer d’octubre? No. Irene Solà? Sempre al meu equip. Per què? Perquè està allà en una rectoria, en un poble que es diu Malla, no s’entera de res, i bolets i tal: puta mare tu! Toni Sala, Sant Feliu de Guíxols, allà tancat i sense Twitter, igual! Qui no estigui disposat a aquesta llibertat, fora, lluny.
La història comencen a escriure-la els derrotats?
Sí, però és una posició llenegadissa. Els victimistes fora també, que els havia oblidat. «És que jo soc dels bons… És que Franco…». Fora. Això no és literatura. Literatura és posar-se al lloc de l’altre, i explicar la vida d’un violador, és igual. Això ja passa amb les pel·lis. Ahir vaig veure la del Joker i no vaig pel carrer matant discapacitats. Doncs amb els llibres passa el mateix, però és clar, com que són més sagrats…
Fins a la pebrotera del sentimentalisme de la guerra, doncs?
Fins als collons. El que passa és que, malgrat que ho sembli, jo no escric contra ningú. Escric els llibres que crec que falten i que m’agradaria llegir a mi. Però no escric contra Pilar Rahola o Rafel Nadal, però sí que crec que el lloc que ells ocupen deixa un lloc molt petit, buit, que és aquell on podem dir «a prendre pel cul la Guerra Civil». I tot i així, com va dir en Guillamón, Míster Folch reflecteix força millor l’ambient i la misèria moral de l’època que molts llibres de novel·la història.
Acabem i paguem, som-hi. A la novel·la Déu pronostica que a la Plaça Joan Carles I, antigament Plaça de la Victòria, li queda poc de temps. Tres pronòstics literaris o culturals per al 2020?
Que la febre de dones prenent el micròfon seguirà i pujarà de grau, cosa que desitjo perquè és bastant bo. També crec, a diferència de l’Abel Cutillas que diu que els diners estan canviant de mans, que està canviant les persones que el rebran, que és l’altra cara. Hi ha llocs de poder on hi ha escriptors instal·lats que sempre reben els diners, beques, les no sé què o els no sé quants. I aquests llocs els ocupa gent nova, per tant els diners van al mateix. Antropologia de primer curs, nen. I això passarà, i l’Abel Cutillas creurà que canvien de mans i no, seran patums noves. I el tercer, una cosa bona, tira. Tinc molta fe en què entre sius i deu carreres que segueixo amb interès de gent més jove, que no es torcin. Que estan fent llibres molt lliures, com Irene Solà, com Víctor Garcia Tur, com Borja Bagunyà, com Míriam Cano, que desitjo fortament que no es torcin. Els que no tenim càrrec treballem per guanyar temps per a escriure, i és molt fàcil torçar-se i acceptar una beca, una residència, un tal. Que no passa res, eh? Que no és dolent, però això torça. Has de ser fort per no vinclar-te al fet que t’estiguin donant diners públics. Que fotin els llibres lliurement, i que, com diu la Míriam Cano, els llibres queden, els diners no.
