Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La Retornada, de Donatella Di Pietrantonio (Duomo, amb traducció de Miguel García), és una novel·la no massa llarga, que potser acaba d’una manera una mica apressada, i que ens explica la història d’una nena, als inicis de l’adolescència, que es veu obligada a deixar la seva llar d’acollida, en una ciutat alegre i lluminosa i amb una família convencional, educada i responsable, per anar a raure amb la seva família biològica, en una zona endarrerida de la Itàlia profunda. Avui es parla sovint de les adopcions poc clares o forçades però els fets que ens explica el llibre van passar també a casa nostra en més d’un cas. Moltes famílies humils i nombroses del passat, en èpoques difícils, com ara la postguerra, optaven en més d’un cas per cedir algun fill o filla a parents que no tenien descendència. Aquesta manera de fer no comportava cap tràmit administratiu i encara bo si aquella cessió significava una millora per la persona afortunada, de vegades s’enviaven noietes joves, de pagès, a les poblacions més grans, per tal que fessin de criades barates a les cases dels parents benestants.
En aquesta novel·la la nena ha tingut sort materialment i afectiva, per això el retorn -incomprensible, ja que no li expliquen les raons- esdevé traumàtic. Els seus pares biològics freguen la misèria, no són dolents però no poden fer res més del que fan, enmig de la pobresa i la ignorància. La noia estudiava, amb bons resultats, feia activitats de luxe, com ara ballet o piscina, i tenia cambra pròpia. Ara ha de compartir llit amb una germana, en una habitació on també dormen els nois de la família. La novel·la no cau en el sentimentalisme fàcil i aquí rau un dels seus grans valors. No sabem el nom de la protagonista però sí el d’aquesta germana, Adriana, una supervivent lluminosa que representarà un gran suport per a la retornada.
L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot i que per la situació de l’indret sembli que ens trobem en una època molt més antiga. Com ha passat amb d’altres persones en situacions difícils la protagonista opta per la resistència, a través de coses com ara l’estudi i l’escola, en la qual, per sort, topa amb una mestra que s’interessa per la seva situació i el seu futur. En canvi el seu germà, també molt intel·ligent, optarà per l’autodestrucció i la rebel·lia violenta. A poc a poc la noia anirà esbrinant detalls del seu passat, dels motius pels quals la van transferir als familiars i dels detalls del seu retorn. Cal dir que la mare adoptiva s’ha fet responsable del tema econòmic i pensa ajudar-la en els estudis superiors. El retrobament amb aquesta mare adoptiva, que la defuig durant un temps, i alguns detalls sobre la seva situació actual, evidencien que les coses no sempre son senzilles, quan cal prendre decisions importants. I que hi ha mancances per ignorància i mancances a causa de dogmes educatius abusius i, suposadament, moderns.
Tot i que la maternitat sembla aquí un dels temes clau acaba per tenir poca importància, al capdavall un ha de comptar amb ell mateix, quan les coses son difícils. El llibre és auster, concís, gens retòric, vitalista i relativament esperançador. Fa poc, precisament, una persona més gran que jo, molt intel·ligent, m’explicava com durant la dura postguerra a ella la van enviar amb els avis, al poble remot, mentre els seus germans es quedaven amb els pares, en un indret més amable. Admetia que pensar en aquells anys encara li produïa neguit i tristor. No va tenir la sort, pel que fa als estudis, de la protagonista, va haver d’anar a treballar abans dels deu anys, però va acabar per tenir una vida convencional i feliç. La infantesa i els seus problemes és i serà un gran tema literari, en totes les èpoques.
Donatella Di Pietratonio (Arsita, 1963) és una escriptora italiana, dentista infantil de professió, i aquest llibre, que ha tingut un gran ressò és la seva tercera novel·la. No ens menciona mai el lloc on passen els fets però és fàcil identificar-lo amb la seva terra, els Abruços, on encara viu. Tot i que les descripcions no són excessives ens mostren, amb pocs recursos, un món rural que canvia amb dificultats. Un altre tema que pot semblar marginal però a mi em sembla interessant és el de les variants dialectals i la llengua oficial. La protagonista sent vergonya de la parla de la seva família biològica i mostra com encara són vigents molts dels prejudicis existent sobre parles diverses, no oficials ni acadèmiques, que en el cas italià són molt nombroses. Al llibre, que té molt d’encant, hi trobem ressons d’altres narradores italianes, les escriptores d’aquell país han estat moltes i molt bones, i s’hi poden copsar elements d’altres manifestacions artístiques, com ara el cinema neorealista.
