‘El huevo del dinosaurio’, una dona coratjosa a Mongòlia

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El huevo del dinosaurio (Öndög) no és cap primera pel·lícula d’algun jove arriscat, com pot pensar qui no conegui la remarcable trajectòria del director Quan’n Wang,  un dels components de l’anomenada «Sisena Generació» del cinema xinès. Una generació ambiciosa i arriscada, amb més mitjans que les anteriors, tot i que encara amb problemes de censura, si es toquen segons quins temes. I amb el projecte de donar una dimensió universal i reconeguda al seu cinema. Malauradament, la distribució cinematogràfica és atzarosa i irregular, i moltes vegades ens hem de refiar dels cicles de la Filmoteca o de projeccions puntuals i de curta durada a determinats cinemes, quan es tracta d’un cinema suposadament poc comercial.

Öndög és una pel·lícula que primer desconcerta i després fascina, i desvetlla admiració incondicional, està amarada de poesia i planteja una reflexió humanística a l’entorn de la natura i dels cicles de la vida. L’al·lusió als dinosaures té diferents lectures. Fa referència al malnom que a Mongòlia donen a les dones una mica grans i solteres, però també a la relativitat de la vida humana, que pot desaparèixer com van desaparèixer aquells animals del passat, sense que s’esdevingués res massa important, en el context de l’univers.

La pel·lícula comença amb la troballa d’una dona nua i morta, enmig de la immensitat de l’estepa. Deixen allà un policia jovenet i inexpert, per tal que vigili el lloc, de fet és gairebé una cruel novatada, la feina, tot i que es demana a una dona, una pastora solitària i singular, que li doni suport. Fa un fred que pela i la solitud és abassegadora. No és la primera vegada que el director tria aquest país singular, com a marc de la seva obra, ja ho va fer a l’excel·lent El matrimoni de Tuya i, en aquell cas, també va reflectir la personalitat d’una dona forta i coratjosa.

La figura femenina resulta cabdal a la pel·lícula, ens mostra una dona que viu enmig de la natura, autosuficient, que cavalca cavalls i camells, capaç de fer servir un arma i defensar-se del que sigui, responsable d’immensos ramats de bestiar i decidida a no haver de comptar amb un home que li doni suport, tot i que té un amic fidel i bevedor que l’ajuda de tant en tant i amb qui sabrem, com de passada, que va tenir dos fills. Les escenes de sexe se’ns mostren d’una forma natural, distant, i sense faramalles lligades a la nostra mitologia cultural. Com el mateix director ha manifestat en algunes entrevistes, sobre aquest tema, som els humans els qui hem anat complicant les coses, amb això que en diem cultura, tan difícil de definir.

La pel·lícula té un component antropològic i és absolutament moderna en molts aspectes. Fins i tot en un món com el que se’ns mostra, enganyosament idíl·lic, existeix violència contra les dones, exemplificada en la morta que inicia la narració i de la qual sabrem poca cosa, més enllà de què possiblement es tracti d’un cas de gelosia. Es posa en valor la independència femenina, sense filosofies innecessàries. Té moments d’humor entranyable, és un cant a la vida, que sempre pot recomençar, i tot i el seu aparent primitivisme evidencia que aquella societat està oberta a la modernitat, per exemple, en el tema mèdic, i estris, com el mòbil, que faciliten la vida i apaivaguen la solitud.

Passa a Mongòlia però m’ha evocat històries properes, com aquestes darreres pel·lícules gallegues, O que arde, per exemple. El comentari del policia a tocar de la jubilació, sobre el descobriment tardà de què la seva dona de molts anys n’estimava un altre, no es troba pas tan allunyada de la narració dublinesa de Els morts. Potser el de menys es la història o les històries, de fet el director no comptava amb cap guió previ, un aspecte que també acosta la pel·lícula a algunes dels anys seixanta.

La geografia ajuda a la fascinació que exerceix la pel·lícula, així com un muntatge magistral que fa que copsem la immensitat del paisatge en veure allunyar-se els personatges, en acabar una escena. Ens trobem davant d’unes imatges bellíssimes, la terra, el cel, l’estepa, el dia, la nit, la lloba, perillosa però compresa per la dona, que sap que se n’ha de defensar, però que l’animal vol alimentar els seus fills, de fet. O que també sap que potser hauria estat millor que el cadàver, oblidat, s’hagués descomposat de forma natural, per tal de poder retornar al cicle vital desitjable.

Els actors són novells, desconeguts, ens ofereixen pocs primers plans, però acabem per estimar-los a tots, començant per la pastora protagonista. Hi ha poc diàleg però sempre  resulta interessant poder escoltar llengües que ens són desconegudes. I comprovar com pot conviure un tema com Love me tender amb músiques que ens poden resultar exòtiques.

Un bon element de la pel·lícula és aquesta lentitud que no es fa feixuga, en un món en el qual ens hem acostumat a la pressa constant i l’acció continuada. Per als puritans dels nostres dogmatismes recurrents i ben peixats potser resultarà molest constatar que en aquesta natura primigènia es beu i es fuma, sense manies, i es consumeix carn sense entrar en consideracions morals. O es practica el sexe sense preliminars ni romanticismes però sí amb una tendresa ancestral, com ens resulta tendre i emotiu el naixement d’un vedell.

La grandesa del conjunt té la seva quotidianitat vulgar, és clar. Els homes parlen de la feina i de la família mentre es fa una autòpsia, beuen, comenten la bellesa d’una jove becària que retorna al mon urbà i allunyat, o una doctora recepta una píndola abortiva. I és que en el fons, això que en diem l’ànima humana, és universal, també pel que fa als aspectes del dia a dia.

Wang Quan’n, el director, feia deu anys que no estrenava, va tenir molts problemes amb la seva darrera pel·lícula per motius diversos, entre els quals, la censura, i, a més a més, el cinema més comercial està fent forat al seu país. La seva mare és de Mongòlia i a aquell país ha retornat per recuperar la il·lusió professional. Els primes fòssils de dinosaure es van trobar a Mongòlia i avui, entre la comercialització i la rampinya, i els nous descobriments, aquells admirables elements del passat remot es poden trobar a tot arreu. Un home regala a la dona un d’aquests ous, pomes, obsequis que se’ns mostren més preciosos i emblemàtics que qualsevol joia convencional.

Aquesta pel·lícula ens convida a pensar en la relativitat de la nostra espècie, de la qual ens sentim erròniament orgullosos, ja que intentem distanciar-nos d’un fet evident, que som uns animals més. Fa poc temps vaig escoltar un científic que ironitzava sobre què passaria si desapareixíem com espècie, un temor recurrent des de fa segles, i va dir que «potser les bactèries estarien d’allò més contentes.» Hi ha molts temes i moltes lectures en aquesta història gairebé sense història, o amb moltes històries, a banda de ser tota una obra d’art, una meravella que ens enfronta a la força d’una natura espectacular, llunyana i propera al mateix temps, car no ens cal anar a l’estepa mongol per copsar com el pas del temps i els grans espais solitaris poden arribar, encara, a inquietar-nos i meravellar-nos.