Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Trobo que, de tant en tant, cal reflexionar sobre com es forma una crítica en un teatre d’òpera. No em refereixo només a la digna professió d’escriure per compartir l’opinió sobre un espectacle -perquè tota crítica és opinió-, sinó, de manera més general, a totes aquelles persones que tenen un esperit crític, entenent això com aquella actitud que fa que consumim cultura amb voluntat de gaudi, però també d’anàlisi i de reflexió. En el cas de l’òpera, és molt habitual trobar-se amb opinions molt extremes, aquelles que se senten còmodes amb un continu catastrofisme, que es creixen fins i tot davant de petits desajustos, que busquen el mínim error per justificar la seva disconformitat portada ja de casa, però també aquelles que es complauen amb gairebé tot, que troben que quan un cantant desafina és perquè ha volgut marcar estil en el seu paper. Exagero una mica, és clar.
Al final tots tenim opinions, algunes són molt diferents si s’expressen en privat, entre col·legues, de si s’expressen en públic. Confesso que a vegades m’he sorprès llegint articles elogiosos de crítics que el dia de l’estrena d’un espectacle treien fum pels queixals. Cadascú és amo de les seves opinions i de les seves perversions, només faltaria. Però no escric avui per fer bandera de moralisme, sinó precisament per recordar que hem d’estimar les nostres opinions, sense fer-les sagrades, però sí estimar-les fins i tot quan més ho necessiten. I tot això per què? Ahir vaig anar a veure La clamenza di Tito de Mozart al Liceu, una òpera seria estrenada a Praga el 1791, el mateix any en què va morir el compositor. Anava amb ganes perquè Mozart és Mozart i, tot i que he de reconèixer que La clemenza no és de les òperes que més m’apassionen de l’austríac, no em faltaven motius per estar ben atent a la butaca.
Però, ai, ¿què passa quan des dels primers minuts, sents que res no acaba de funcionar sobre l’escenari? Doncs que comences a pensar que potser estàs massa cansat, que avui t’has llevat una mica irritable, que potser estàs sent massa dur amb la feina dels cantants. Avança l’espectacle i tens la sensació que hi ha recitatius que semblen una baralla de galls, que les coreografies semblen fetes per a un comiat de solter, que la música pesa molt, que no té caràcter, que està allà perquè hi ha de ser, que al director (Philippe Auguin) li cal una mica d’empenta. Et fixes en la cara del senyor que seu al costat -un fix del Liceu, tot s’ha de dir-, i veus que a poc a poc va mostrant impaciència, que mira el rellotge de tant en tant quan encara no ha acabat el primer acte, i penses que potser no tot està malament al teu cap.
Al descans comento amb alguns amics i coneguts què els hi està semblant l’espectacle, i em diuen que ho estan gaudint, que els hi agrada força. I jo em torno a quedar a quadros. I els hi pregunto si no creuen que els cantants, en general, no estan a un bon nivell, que la música sembla una flama tremolosa a punt d’apagar-se amb algun moment lluminós quan bufa el vent, que l’escenografia no té cap mena de gràcia, que és freda, que no aporta res, que la direcció d’escena de David McVicar sembla pensada amb poques ganes, una mica per sortir del pas. Però em quedo sol amb la meva valoració. I aquí és quan torno a la introducció d’aquest text: les opinions són subjectives i un no ha de tenir vergonya de compartir-les fins i tot quan no hi troba quòrum.
Amics, aquesta clemenza m’ha decebut. No he trobat gaires estímuls més enllà de Mozart. Les interpretacions no m’han semblat notables, ni la del tenor Paolo Fanale en el rol de Tito Vespasiano (no hi vaig trobar força, ni caràcter, ni tècnica), ni la de la mezzosoprano Stéphanie D’Oustrac com a Sesto (celebrada per uns quants però molt justa en el meu parer i mancada d’equilibri) ni tampoc la de Myrtò Papatanasiu fent de Vitellia (que la vaig trobar francament fluixa, com si no tingués el control de la seva veu). Em va seduir molt més la soprano Anne-Catherine Gillet en el rol de Servilia, he de dir. La direcció musical la podem salvar si volem, però crec que al Liceu cal demanar-li més, i la lectura d’Auguin no em va semblar molt lluïda, no va sumar, em va anar apagant poc a poc. Ara bé, trobo que un dels handicaps més grans va ser la feina de McVicar en la direcció d’escena i en l’escenografia, que em van semblar absent de bones idees i de directrius clares que van fer que la versemblança i el dramatisme de tot plegat quedés una mica en suspens. Aquesta és la meva conclusió: potser jo estava cansat, potser estic equivocat, potser em vaig llevar una mica irritable, però, sigui com sigui, no vaig sortir content del Liceu.
__________
La clemenza di Tito / Wolfgang Amadeus Mozart / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica del Gran Teatre Liceu / Director d’orquestra: Philippe Auguin / Direcció d’escena: David McVicar / Direcció del Cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Paolo Fanale, Myrtò Papatanasiu, Anne-Catherine Gillet, Stéphanie D’Oustrac, Lidia Vinyes-Curtis, Matthieu Lécroart, David Greeves / 19 de febrer del 2020 / www.liceubarcelona.cat
