No sembla haver-hi límits en l’exploració de la ficció que fa el director grec Yorgos Lanthimos (Atenes, 1953), la qual cosa demostra -per si ho dubtàvem- que el cinema contemporani encara pot obrir nous camins o, almenys, explorar-ne d’altres que, tot i ser coneguts, poden presentar-se a través de noves propostes narratives. El que explica Lanthimos a Pobres criaturas -adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima d’Alasdair Gray i amb guió de Tony McNamara- és original en la manera com reinterpreta i uneix aspectes que, en essència, no són nous del tot.
La protagonista de la pel·lícula és Bella Baxter, una jove que és la conseqüència d’un experiment del doctor Godwin Baxter. Bella té una actitud estranya a l’inici de la història, però a mesura que passen els minuts entenem que és un personatge en evolució, una dona afamada de coneixements i d’entendre el món que l’envolta. El metge Godwin Baxter (Willem Dafoe) és una mena de Víctor Frankenstein, el científic de Mary Shelley entestat a intervenir en la frontera entre la vida i la mort. Al voltant dels Baxter, hi ha una sèrie de criatures que caricaturitzen i porten a l’extrem l’obsessió del metge per la ciència.
De fet, ell mateix va ser, quan era un nen, l’experiment del seu pare, també metge, les conseqüències del qual veiem a la seva cara i el seu cos. La protagonista de la pel·lícula, però, és Bella (Emma Stone), qui s’embarca en una aventura desenfrenada pel món, acompanyada d’un advocat sense escrúpols, Duncan Wedderburn (Mark Ruffalo), amb qui estableix una intensa relació sexual. El sexe per a Bella és un terreny de descoberta, hi té un interès, diguem, científic i sociològic. La ciència se’ns presenta aquí com una disciplina allunyada de sentiments i empatia. El cos és experiment i ni el dolor ni la possible humiliació canvien aquesta condició.
Hi ha una lectura feminista sobre el personatge de Bella Baxter (encara que el director ho rebutja): ella és, al capdavall, una dona empoderada, amb els objectius clars, amenaçada constantment per les cadenes que els homes li volen posar (començant per Godwin Baxter) i capaç d’evitar, de fet, qualsevol trampa masculina. També hi ha una reflexió sobre la monstruositat del seu personatge: fruit d’un experiment, sense empatia aparent i capaç de qualsevol cosa per tirar endavant els seus objectius. Què la convertiria, però, en un monstre? La seva naturalesa, les seves accions o la lectura que fem de les seves accions?
Pobres criaturas és, per sobre de tot, una divertida comèdia i un espectacle visual impecable, no només per les criatures que la poblen, sinó també per les ambientacions que Lanthimos fa de l’època victoriana que retrata, entre excessos retro i llicències futuristes. Les interpretacions d’Emma Stone, Willem Dafoe i Mark Ruffalo són també un dels punts forts d’aquesta pel·lícula gràcies a la brillant manera com fan seves les dèries del director grec, qui ha elevat un esglaó més el nivell del seu univers cinematogràfic particular, tan creatiu, excèntric, magnètic.
