Enganyar-se a un mateix

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Encara som nosaltres (La Campana) és la primera novel·la de Sandra Comas, escriptora lligada professionalment al món audiovisual i que l’any 2016 va publicar a Voliana  el recull de contes Eixam. Vuit contes per a vuit veus. El llibre es va gestar en un màster de creació literària i, tal com ens explica l’autora en l’apartat d’agraïments, ha passat per un procés llarg d’elaboració i transformació. Aquesta tasca acurada es percep, no estem davant d’una narració escrita tal com raja, sinó molt pensada i treballada, i en aquest procés l’autora ha comptat amb opinions diverses i consells ben aprofitats. Tot plegat fa que el llibre no caigui en el parany de les primeres novel·les, sovint un excés de fils narratius que dilueixen el conjunt, o una certa pressa per publicar, que moltes vegades perjudica el producte final.

Ens trobem, al llibre, davant del procés de maduració de dos nois, ara adults, que havien estat molt amics de petits i de jovenets i que en un moment de l’adolescència es van ensopegar amb un fet estrany i dolorós, inesperat, a l’entorn del qual gira la trama i que aconsegueix mantenir una certa intriga sobre el passat. Aquest fet, que serveix per captar l’atenció dels lectors, no és pas el més aconseguit del llibre i, en algun moment, resulta inversemblant, tot i que la realitat no té pas perquè ser-ho, de versemblant. Fins i tot el desenllaç, una mica apressat, té molta relació amb aquest passat i ens aboca al mite dels llocs desconeguts com a possibles elements de redempció i renaixement.

El millor del llibre, per al meu gust, és la descripció de la personalitat dels dos protagonistes, la necessitat de mostrar-nos als altres com no som, de millorar amb la imaginació la nostra situació personal, de mentir, en definitiva. Vivim en un món en el qual les aparences són importants i les frustracions lligades a la situació professional i al propi prestigi són molt nombroses, així que aquests temes tenen un gran pes en el conjunt del llibre. Els dos homes protagonistes, acomboiats per d’altres personatges secundaris, esdevenen, com d’altres elements del llibre, gairebé simbòlics. Hi ha d’altres temes importants, en aquesta història, com ara el ressentiment, el desengany, la maternitat, la fi de la innocència, la malaltia, física i mental, el perdó  o la mort. Son temes universals, inherents a la condició humana.

En algun moment hi podem trobar una certa asimetria pel que fa al que arribem a saber de cadascun dels dos protagonistes però, al capdavall, són dos personatges que podem reconèixer i que ens resulten molt propers. El llibre evoca lectures,  músiques, cinema,  art… Tot un imaginari contemporani real, generacional, inserit amb grapa i eficàcia, el mateix que la reproducció de missatges del mòbil o correus electrònics.

La novel·la se situa, en gran part, a Barcelona. Una Barcelona que té vida pròpia, amb els seus barris i la seva gent. I també viatja pel món, ja sigui de forma imaginada o real. Un dels nois treballa als Estats Units i els paisatges llunyans ens són descrits amb realisme i sense afectació. Tots els indrets i referències són reals i les podem cercar o reconèixer. Un petit detall sense importància, per què hi tanta reticència a escriure el topònim Poble-sec de forma normativa i correcta? Un petit grinyol que es perd, però, en un conjunt literari molt elaborat, i, sobretot, ben escrit. Sap greu, gairebé, acabar el llibre i deixar en un final relativament obert el futur dels dos personatges principals. Estem davant d’una bona novel·la, amb algunes trampes argumentals inevitables, i que es llegeix amb gran  interès i, també, amb admiració pel que fa a la capacitat narrativa de l’autora.