Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Tornar als llocs recordats pot ser que decebi o desenganyi, i el mateix passa, en molts casos, en tornar a veure pel·lícules que havien esdevingut mítiques en el nostre record. Un d’aquests grans mites, lligat a la meva joventut, era El llarg i càlid estiu. Ahir la vaig tornar a veure i em va decebre, per molts motius. Les escenes que trobava fortes més aviat feien riure, Paul Newman em va semblar menys guapo i Welles, menys magistral. I el final, feliç per a tothom, també em va produir una mena d’angúnia. Tots es casen, vaja, i tots seran feliços en aquell bonic casalot del Mississipí, on els negres estan marginats, però de forma amable i humanitària.
Explicaven que la història estava basada en contes de Faulkner però crec que la inspiració és tan minsa que costa de trobar, a banda d’un cert ambient lligat a les característiques humanes d’aquests pobles americans que coneixem gairebé millor que la Garrotxa, si fem cas del cinema i la literatura. Els contes de Faulkner en els quals es va inspirar són durs, aspres, cruels, fins i tot. Malgrat tot, la pel·lícula té la seva gràcia, lligada a la nostra experiència vital i amb el suport d’un repartiment excel·lent i mític. La parella protagonista es va casar aquell mateix any, el 1958, i amb penes, dificultats i el que fos, van aguantar tota la vida, fins a la mort de Paul Newman, qui va saber evolucionar des dels seus inicis de xicot dur i cínic amb samarreta suada a actor de prestigi capaç de fer papers diversos. Diuen que la llesta i intel·ligent era ella, la Joanne Woodward, que encara es viva avui i té noranta anys i expliquen que va tenir paciència i la grapa suficient per encarrilar la carrera del marit, el gran desitjat de la meva època.
Newman va envellir prou bé, com la seva dona. Fins i tot de vellet feia goig, deien que fumava molt i que això va incidir en la seva mort però no va ser pas una mort prematura. Brando, en qui feia pensar, al principi, va fer una vida molt més complicada i, també, més breu. No sé si és una d’aquestes anècdotes de tafaneria apòcrifa però he llegit en algun lloc que Brando, que se les lligava totes, es va presentar un dia a casa de la Woodward amb eròtiques intencions i es va quedar amb un pam de nas, la noia estava amb Newman i amb Newman es va quedar. L’actor es va separar de la seva primera dona, amb qui havia tingut tres fills, un dels quals, com és ben sabut, va morir jove, de sobredosis, i que va esdevenir un record dolorós per a l’actor, com ho seria per a qualsevol, és clar.
El director d’aquesta història estival va ser Martin Ritt, una de les víctimes de la cacera de bruixes qui sembla que va tenir problemes amb Welles, cosa, per altra banda, ben poc estranya. L’altre xicot de la pel·lícula, en un paper poc amable, va ser Anthony Franciosa, un bon actor que no va acabar d’emprendre el vol com s’esperava i que avui no és tan recordat com mereix. A la pel·lícula és el marit de Lee Remick, una altra gran actriu, qui, malgrat el seu aspecte una mica ingenu, va fer molts papers de dona sensual i frívola. També hi trobem Angela Landsbury, encara jove i de bon veure i amb ganes de legalitzar la seva situació amb aquest pare abusador i poca-solta però que acaba per evidenciar que té un cor tendre i que és un tros de pa, si s’ho proposa.
Les escenes entre Franciosa i Remick em semblaven molt agosarades en el seu temps, quan, de fet, tot just veus que li fa pessigolles, ben mirat. Fa anys vaig veure una bona versió per a la tele, amb la història una mica modernitzada, de mitjans dels vuitanta, amb Don Johnson, Jason Robards, Cybill Shepherd i, fins i tot, Ava Gardner. Potser m’enganya la memòria però crec que el pícnic acabava amb la parella protagonista fent allò que en el meu temps en deien, Pasqua abans de Rams. Un personatge al qual avui podem trobar connotacions aleshores poc aclarides és el que fa Richard Anderson, un bon actor que més aviat va treballar en el món televisiu. Un d’aquests dels quals en recordem més el rostre que no pas el nom. Aquest elegant senyor del sud, dominat per la mare i sense ganes de maridar-se, potser desvetllava certes sospites a finals del cinquanta, i també, estranyesa, avui ja veiem, més o menys, que es tracta probablement d’un reprimit homosexual de casa bona.
Amb tota la seva innocència retrospectiva, aquest llarg i càlid estiu em va desvetllar una certa nostàlgica tendresa, és clar. Atiada per aquest llarg i càlid estiu, tan atípic, que estem patint. I és que, al capdavall, aquest Ben Quick és un més dels homes desarrelats i eterns que cerquen feina i futur en el món rural d’on sigui. I la bona presència, encara avui, té molts avantatges irrefutables. Per cert, una de les coses que pot sobtar a les joves d’avui és el tema de la dona, la vida de la qual no semblava tenir sentit sense un home i uns fills i que si tenia mal humor era a causa, precisament, de la manca d’allò que vulgarment i grollera en deien un meneo. Terenci Moix deia que cap ciutat ni cap amor eren com els que t’havies imaginat, tampoc no són mai com els que recordes. I això passa amb gairebé tot.
