Patricia Tena. Barcelona
Encara som nosaltres (La Campana) és la primera novel·la de Sandra Comas. Els protagonistes són el Pol i l’Àngel, dos amics de tota la vida que fa temps que no es veuen, perquè el primer viu a Nova York, on és soci d’una galeria d’art. L’Àngel, en canvi, no ha aconseguit fer realitat els seus somnis de dedicar-se al mateix món professional, així que va decidir inventar-se una vida que no té cada vegada que parlava amb el Pol. En realitat l’Àngel viu sol, no té parella i, tot i que ha fet estudis d’art, treballa en una empresa de missatgeria. Però al Pol li ha explicat que té xicota i viu amb ella, que treballa al Museu Arqueològic de Barcelona i que les coses li van de meravella. El problema ve quan el Pol ha de tornar a passar uns dies a la capital catalana i li demana al seu amic quedar-se a casa seva, la qual cosa vol dir que el món de fantasia que ha construït l’Àngel es pot ensorrar. Però aquesta visita també serà una prova de foc per al Pol, que haurà d’enfrontar-se als seus fantasmes, a la decepció que la seva germana té amb ell i amb les seves pròpies misèries laborals i emocionals que han crescut a Nova York. La novel·la, doncs, gira al voltant de la idea de la mentida en les nostres vides però també dels fantasmes i les frustracions que tots tenim a mesura que ens fem grans.
Una novel·la com aquesta deu haver partit d’una situació real…
La història d’Encara som nosaltres va sorgir fa molts anys i ha anat canviant amb el temps, però la llavor que la va desencadenar va ser una anècdota que em va explicar una amiga: una nit, després d’un sopar, va agafar un taxi per tornar a casa i el taxista, que tenia ganes de fer-la petar, li va fer algunes preguntes sobre la seva feina, la seva vida. Van anar parlant i, sense saber ben bé per què –potser només per protegir la seva intimitat-, ella li va anar oferint una visió una mica maquillada de la seva realitat. La va embellir i la va eixamplar i, quan va baixar del taxi, d’alguna manera s’havia creat una vida molt més lluminosa que la seva real.
Sona divertit!
Quan m’ho va explicar em va semblar una bona història que, desenvolupada, podia tenir connotacions tan divertides con tràgiques. Just en aquella època, havia llegit el llibre Juegos de la edad tardía, de Luis Landero, que gira entorn de la doble vida que s’inventa el protagonista, i m’interessava especialment aquesta idea del doble, que també apareix en moltes altres obres literàries i, com a conseqüència, el joc que s’estableix entre la realitat i la ficció, la veritat i la mentida.
Per què aquests amics, l’Àngel i el Pol, es diuen mentides entre ells, si una relació d’amistat es bassa en la confiança?
Certament, una relació d’amistat no pot basar-se en la mentida de cap manera, però també em sembla que en totes les relacions hi ha alguns secrets o algunes coses no dites que potser fan més fortes i duradores aquestes amistats. A vegades mentim per protegir a l’altre o per protegir-nos a nosaltres mateixos, que també és lícit. I quan aquestes mentides surten a la llum, no tenen per què desestabilitzar una relació, si de veritat hi ha una amistat. En el cas d’en Pol i de l’Àngel, no hi ha una mala intenció en la motivació de les seves mentides. De fet, el seu engany cap a l’altre parteix més aviat de l’autoengany i això ja els disculpa d’alguna manera.
Entenc.
Amb l’Àngel tot comença gairebé per casualitat i de seguida se li escapa de les mans, perquè les mentides que explica agraden als altres, i a tots ens agrada agradar. En el cas d’en Pol, que més que mentir calla, s’explica fàcilment perquè hi ha determinades coses, com participar en una xarxa de tràfic d’art, que no vas explicant ni tan sols als amics per allò que deia de protegir i de protegir-se a un mateix.
És interessant aquesta idea que els personatges es menteixen sobretot a ells mateixos.
Sí, com he dit abans, el seu engany parteix de l’autoengany. En Pol és una persona que objectivament ho ha aconseguit tot, no té cap motiu per no ser feliç, però no ho és i això el desconcerta, no sap gestionar-ho. Tot i ser conscient de la seva davallada, gairebé fins al final de la història pensa que la seva vida està prou bé, que tothom té problemes, que és normal el que li passa. I així ha anat passat els anys, enganyant-se i basant la seva vida en una fugida endavant constant. Una fugida que ha estat física, perquè es va traslladar a viure a Nova York, i simbòlica. En el cas de l’Àngel és evident que en totes les seves mentides hi ha una part d’autoengany que ve motivada pel desig que tot allò que explica sigui realitat.
Creus que mentir als amics és comú avui dia? I inventar-se una vida? Ho comento perquè em venen al cap algunes pel·lícules que tracten, precisament, aquest tema, com la francesa Pequeñas mentiras sin importància o l’espanyola Perfectos desconocidos.
Les mentides, o les veritats no dites, no deixen de ser secrets i els secrets em semblen una matèria literària molt explotable, per això crec que hi ha tantes ficcions que tracten aquest tema. No penso que sigui comú ni habitual mentir als amics ni inventar-se una vida, però, com deia abans, a tots ens agrada agradar i és molt fàcil explicar la realitat pel costat més amable, fer-la una mica més atractiva i engrescadora. I d’aquí a la mentida estricta hi ha un pas molt petit. Crec que abans d’Internet podia ser relativament fàcil vestir o tergiversar una vida, perquè l’accés a la informació que teníem era molt escàs. En l’actualitat potser és igual o més fàcil, perquè tenim molta informació sobre la gent, però no necessàriament és certa. Si mirem només els perfils que ens mostren les xarxes socials podem tenir la impressió que a la vida dels altres tot són flors i violes. Per exemple, ara ve l’estiu i, si la Covid ho permet, veurem les típiques fotografies de peus mig enterrats a la sorra i emmarcats en fragments de platja idíl·lics.
Cert!
No veurem el grup escandalós i molest que hi ha al costat d’aquells peus i que envaeix el seu espai, ni les dues hores de cua que s’han empassat per arribar a la platja. I aquella fotografia idíl·lica que correrà per les xarxes serà mentida? Doncs no, és completament real, l’únic que no mostra tota la realitat, només la part que ens agrada ensenyar. I això em sembla que ho fem constantment, no a les xarxes, sinó a la vida en general. Ho fem gairebé sense adornar-nos-en, perquè és molt fàcil, perquè ens fa sentir millor i perquè és inofensiu. El problema ve quan, com li passa a l’Àngel, es perd el control d’aquesta situació i aquestes mitges veritats o mitges mentides inofensives acaben en frau. De fet, n’hem conegut casos reals: Anna Allen o Enric Marco serien exemples de gent que ha acabat per inventar-se una vida.
Ho deies abans, el Pol sembla tenir-ho tot, ha arribat lluny, és soci d’una galeria a Nova York, mentre que l’Àngel no ha aconseguit el que volia en la seva vida. En canvi, els dos estan en crisi personal. Què diries que els hi passa realment? Podríem dir que, en essència, el neguit de l’Àngel i el del Pol tenen punts en comú?
Sí, cap dels dos està satisfet amb la seva vida. En tots dos la frustració els porta a actuar com ho fan. Hi ha un tema d’il·lusions perdudes, de coses que han fet perquè tocava i d’altres que haurien volgut fer, però no van gosar mai. Una persona em va dir un dia que la vida és com un embut, com més avances més estret es fa. Ells arriben a la quarantena, veuen que la vida s’estreny i es volen rebel·lar contra això, però no saben com.
La novel·la tracta de la relació entre el Pol i l’Àngel però també té un paper molt important, l’Agnès, la germana del Pol.
En Pol, l’Agnès i l’Àngel viuen una infància en comú i tots tres han de superar un esdeveniment que els marca: la desaparició de la Lisa, la mare d’en Pol i de l’Agnès, un personatge que també és molt important per a l’Àngel, l’únic que comprèn el seu tarannà somiatruites de quan és nen. Tots tres sobreviuen a aquesta absència com poden, però només l’Agnès se’n surt al cap dels anys i després de passar també per seu propi autoengany. La diferència és que hi ha un moment que ella diu prou: vol conèixer la veritat per seguir endavant. L’Àngel i d’en Pol no, ells han seguit fugint, mirant cap a una altra banda, i quan es retroben tots tres a Barcelona les seves vides són un fracàs, com la del Pol, i una farsa, com la de l’Àngel. L’Agnès és el contrapunt d’aquests dos personatges. És la seva versió adulta i valenta, per dir-ho d’alguna manera.
La figura del pare i de la mare del Pol. Ella tenia depressió fins que va decidir marxar de casa. El pare pren una decisió que el seu fill Pol no entendrà. El Pol és injust amb el seu pare o el seu pare va ser injust amb el Pol?
Tots dos són injustos amb tots dos. El pare d’en Pol és una altre personatge que també menteix i ho fa per covardia, i una mica per egoisme. L’Agnès és capaç d’entendre’l perquè fa l’esforç d’intentar-ho per la seva pròpia tranquil·litat. En Pol no, ni ho intenta, perquè li és més fàcil fugir i deixar-ho enrere. Pare i fill són covards i potser s’assemblen més del que voldrien reconèixer.
Diria que tots els personatges són víctimes d’alguna cosa?
Em sembla que tots són víctimes de sí mateixos, de les seves pors, sobretot, de la seva incapacitat d’actuar i d’enfrontar-se a la veritat.
La novel·la també profunditza sobre els fantasmes que ens acompanyen durant tota la nostra vida. Com ens marquen els fets que ens ocorren a la nostra infantesa?
No sé fins a quin punt la infància determina com serem en un futur, però em sembla una etapa molt important en la vida de qualsevol persona, un moment en què es va forjant el caràcter i la personalitat, encara que després puguin canviar més o menys. Pels personatges de la novel·la la infància és cabdal, perquè ve marcada pel personatge de la Lisa, la mare d’en Pol i de l’Agnès. La Lisa és un personatge estrany i poc normatiu per als adults, però els nens tenen una mirada neta de prejudicis. Ella representa un món de diversió i, sobretot, de ficció, amb totes les històries que els explica; representa una època de felicitat. A més a més, la infància és un moment en què encara està tot per fer, tot és encara possible. És una època en què no hi ha lloc per les desil·lusions i frustracions de la vida adulta i per això és tant important per als personatges.
Un sempre és a temps de canviar de vida?
Un és a temps de canviar de vida depenent de la vida a la qual es vol canviar. Hi ha coses que voldríem fer i que no podrem fer mai per molt que ens hi esforcem, però potser això no és tan terrible com pot semblar d’entrada. De fet, aquesta és una mica la lliçó que aprèn l’Àngel.
Al títol podem interpretar certa connotació positiva, d’esperança, com si els dos amics poguessin deixar de banda tot i retrobar-se o conèixer-se de nou.
Sí, m’agrada aquesta connotació positiva del títol perquè a la novel·la hi és. Els personatges es retroben a sí mateixos quan han arribat tots dos a un punt de no retorn, quan ja no hi ha manera de seguir com estan i tampoc de fugir altra vegada. És aleshores quan es replantegen la possibilitat d’enfrontar-se a les seves vides, de mirar cap al passat, d’anar a buscar la felicitat o alguna cosa que s’hi assembli en comptes d’esperar que aquesta cosa els trobi a ells. En definitiva, quan actuen conscientment i prenen el control de la seva vida.
I nosaltres, com podem saber quan hem perdut la nostra essència? És fàcil tornar a ser els que érem o és millor acceptar els canvis i construir nous camins?
Els canvis en sí mateixos no són pas dolents, al contrari, i saber acceptar-los i construir nous camins em sembla una opció valenta i intel·ligent. De fet, és el camí que agafa l’Agnès. Hi ha vegades, però, que cal aturar-nos i repensar-nos; fins i tot cal anar endarrere per poder seguir endavant. Això és el que fan en Pol i l’Àngel quan no els queda alternativa. El que passa és que aquesta aturada ha de ser plenament conscient, volguda i desitjada. Ara, amb el confinament, sentia molts comentaris de gent que parlava dels beneficis aturar-se i repensar-se. A mi no em sembla que una aturada com aquesta, que és imposada, forçada per una pandèmia, pugui servir de gran cosa. Crec que per trobar l’essència l’aturada no ha de venir de fora, sinó de dins d’un mateix.
