‘La Navidad mágica de los Jangle’, l’aposta nadalenca de Netflix

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

El Nadal és sempre sinònim de màgia. Bé, de màgia i de certa nostàlgia, una barreja que permet mostrar que en les situacions més tristes i dramàtiques és quan més s’ha de creure en els miracles, en el potencial de cadascú i en els impossibles. En la ficció normalment la cosa funciona. Seguint aquesta fórmula infal·lible, Netflix ha estrenat en la seva plataforma La Navidad mágica de los Jangle, escrita i dirigida per David E. Talbert, una barreja de comèdia, drama i musical protagonitzada per un gran inventor, creatiu, generós, que posa el seu enginy al servei del món de les joguines, així que en la seva ciutat -on té una gran botiga, que és una mena de paradís per a grans i petits- tothom se l’estima i espera la propera novetat.

Aquest home, Jeronicus Jangle (interpretat per Justin Cornwell), porta anys treballant per crear la joguina definitva, aquella que farà feliços a milers, milions, de nens arreu del món, perquè pensa produir-la en sèrie. Es tracta d’una miniatura de torero, de llauna, però que té vida pròpia. Vaja, un torero espanyol que ràpidament demostra que vol ser més llest que ningú i convenç el jove ajudant de Jangle, Gustafson, de robar els invents del seu cap i marxar junts. D’aquesta manera, el torero s’assegura que ningú no farà més toreros per a ningú, que ell serà l’únic en la seva espècie, mentre Gustafson es dedicar a materialitzar els altres invents de Jangle. Aquest personatge, per cert, que es diu Don Juan Diego, està interpretat per Ricky Martin.

I quan Don Juan Diego i Gustafson deixen al senyor Jangle despullat dels seus invents, tot se li ensorra a l’inventor. Mentrestant, Gustafson (Keegan-Michael Key) es va fent més i més conegut i ric. Anys més tard, veiem un Jeronicus Jangle més gran, abatut i sol, en la pell del qual es posa l’actor Forest Whitaker. Tot sembla perdut per a ell, però, és clar, arriba el Nadal, i qualsevol cosar pot passar. La història es va desenvolupant a ritme de cançons, la qual cosa diria que no acaba de funcionar. Cada vegada que algun personatge es posava a cantar, em guanyava la sensació d’avorriment i de desconnexió amb la pel·lícula. Crec que aquesta història hagués funcionat bastant millor sense les cançons i les coreografies. Independentment d’això, però, tampoc és que la pel·lícula brilli gaire. Veig una història bastant senzilleta, superficial, sense gaire més profunditat que aquesta explosió de colors i música, de decorats fascinants i invents màgics. Així que les dues hores de pel·lícula es fan llargues, llargues.

Podríem dir que una de les coses engrescadores de La Navidad mágica de los Jangle és que ens evoca altres pel·lícules. Un dels invents de Jangle, el robot Buddy 3000, té un aspecte que recorda a Wall-E (2008) i a Cortocircuito aquella pel·lícula de 1986 de John Badham, un clàssic de les dates nadalenques. Però Buddy 3000, per com és i pel que fa, també té molt d’E.T., la cinta de 1982 dirigida per Spielberg. I posats a estirar del fil, tot comença amb una dona gran explicant als seus néts una història del passat, com si fos un conte, justament com a Eduardo Manostijeras (1990) de Tim Burton (per cert, el protagonista també és una mena de robot fet per un inventor). Netflix ens proposa una pel·lícula famliar que segur entretindrà els més petits de la casa, però trobo que el Nadal, la màgia i la força d’aquesta plataforma donaven per haver fet una pel·lícula millor, que esdevingués un clàssic de les dates nadalenques en el futur.