Andrea Abreu: «Portava tota la vida aprenent a avergonyir-me de qui era»

L'autora de 'Panza de burro' defineix la novel·la com «una materialització boirosa d'una o moltes impossibilitats»
Andrea Abreu
Andrea Abreu fotografiada per Kela Coto.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Primer va ser veure aquell llibre de títol peculiar i autora desconeguda ben col·locat a totes les llibreries de referència de Barcelona. A poc a poc, a les xarxes alguns lectors anaven compartint les seves opinions entusiastes a les xarxes socials. Un dia obries un diari i apareixia algun article sobre la novel·la. Finalment, me la vaig trobar a la fira Liberisliber de Besalú, on l’editorial sevillana Barrett hi tenia parada. M’hi vaig apropar i un dels seus editors, Zacarías Lara, em va preguntar si coneixia Panza de burro, d’Andrea Abreu (Icod de los Vinos, 1995), que la crítica la començava a considerar una revelació. Li vaig respondre «clar, com no tenir referències d’aquest llibre.» El vaig comprar, el vaig llegir i ara he pogut parlar amb aquesta jove autora de l’illa de Tenerife que ha entusiasmat tants lectors amb la seva primera novel·la.

Panza de burro -títol que fa referència a un fenomen meteorològic típic de les illes Canàries- és la història d’una noia d’uns dotze anys durant un estiu marcat, entre altres qüestions, per la seva relació amb la seva millor amiga Isora. El Tenerife que viu la protagonista no és el dels turistes, és un altre, el dels «núvols sobre el cap que parlen d’una mena de desídia permanent.» Ella és una noia de barri, que descobreix el sexe, el dolor que produeixen a vegades les amistats fortes, el pes que tenen l’educació de les dones gran, les àvies, en els seus nets. Abreu ha apostat en aquesta novel·la per escriure amb total fidelitat al registre oral de la seva infància i a la realitat -a vegades crua- d’una noia de barri.

 

La primera pregunta que sorgeix al llegir la teva novel·la és si aquesta nena protagonista és, d’alguna manera, la pròpia Andrea Abreu.

Per descomptat. Però no només la nena protagonista, sinó també Isora i la resta de personatges. Cada un d’ells explica coses sobre mi. El meu material d’escriptura és la meva experiència, no en tinc cap altre.

Un dels escenaris en els quals ens situa la novel·la és el moment que descobrim el lloc que ocupem en el món. La protagonista no pot anar a la platja perquè els seus pares han de treballar, mentre que els turistes semblen fer vida al mar. ¿Potser descobrir aquesta realitat és una de les seves primeres portes d’entrada al món adult?

Crec que és una realitat que vaig descobrir molt d’hora però de la qual no he estat conscient fins molt més gran. Si Panza de burro porta aquest títol és precisament perquè els núvols sobre el cap parlen d’una mena de desídia permanent. Tu ho anomenes descobriment del món adult i dins de la novel·la té el nom de núvols baixos posats a sobre del clatell. La desídia i la tristesa de les nenes es deriva, en gran mesura, d’aquesta sensació de tancament perpetu, d’aquesta constatació que les coses no són el que en realitat ens agradaria que fossin i això és descobrir el món de la gent gran i és descobrir les classes socials i la manca d’oportunitats i el pes dels prejudicis i les expectatives socials sense ser capaç d’anomenar-lo. La panza de burro és la materialització (boirosa) d’una o moltes impossibilitats.

Un altre dels escenaris: l’amistat de la protagonista amb Isora. ¿Podem dir que és una d’aquestes fortes amistats d’infància que poden confondre’s amb l’amor, que d’alguna manera et trastoquen?

Si jo tenia la necessitat d’explicar aquesta història és perquè sé que és una cosa bastant habitual de la qual no es parla tant com m’agradaria. Jo mateixa vaig viure una relació d’amistat en la infància en què els límits entre dues persones (les seves personalitats, els seus gustos, els seus desitjos) eren tan difusos que de vegades semblaven un sol individu habitant dos cossos. A mesura que una es fa gran va acceptant el motlle que té forma de: «les relacions d’amistat no són relacions de parella», «les relacions de parella són més importants que les amistats.» I de vegades sento tristesa. No m’agrada gens aquest motlle. M’agradaria tenir sempre present aquell moment en el qual no s’establien jerarquies tan rígides. M’agradaria sentir sempre que les meves amigues són com les meves parelles. Tenir cura i estimar les meves amigues com amb les meves parelles. Sentir de nou allò tan salvatge en els afectes. Com em sentia jo quan era petita, com se senten les protagonistes de la meva novel·la.

La novel·la mostra la manera com ens relacionem amb la sexualitat quan entrem en l’adolescència. Tu ho retrates amb aquesta ingenuïtat o innocència de la infància, però al mateix temps amb un llenguatge molt directe i sense embuts.

El que per a mi està clar és que el fet que jo hagi pogut escriure sobre aquest tema de manera tan clara i de vegades una mica marranota és fruit d’un procés de molts anys. Jo, quan era petita, estava completament obsessionada amb la masturbació, però, al mateix temps, em sentia bruta perquè pensava que estava fent alguna cosa pecaminosa. Encara avui la meva relació amb el sexe és complicada, per totes aquesta culpa judeocristiana que se’ns ha ficat amb verí al cap, per tota aquesta violència a la qual se sotmeten els cossos. No em sol agradar el terme innocència. Fujo d’ell.

Per què?

Perquè sempre va lligat a la infància i no m’agrada perquè simplifica la manera de pensar de les nenes. Jo no vaig intentar trobar innocència i crec que les nenes en la novel·la no són innocents. El que sí vaig intentar va ser crear una mena d’equilibri entre bellesa i cruesa. M’agrada escriure d’una manera molt directa, intentant aconseguir noves formes d’anomenar la bellesa, però sempre mantenint alguns punts de referència que permetin que tot el sòrdid i l’escatològic generin un efecte per contraposició. Hi ha una frase de Lydia Davis sobre Lucia Berlin que crec que explica molt bé això: «La capacitat d’una escriptora de plasmar el món resulta més evident encara quan la seva mirada abasta la quotidianitat al costat de l’extraordinari, la vulgaritat i la lletjor al costat de la bellesa.»

En la novel·la hi ha un gran interès a retratar l’oralitat de la teva terra.

El contingut em va demanar la forma i la forma va ser modelant el contingut. Jo volia explicar la història de dos millors amigues en l’estiu de 2005, a la part alta d’un poble de nord de Tenerife. La història m’exigia l’ús de l’oralitat. La decisió de perseguir la parla a través del llenguatge escrit també té a veure amb les meves lectures d’aquell moment: Rita Indiana, Pilar Quintana, Aurora Venturini, María Fernanda Ampuero. Jo volia seguir l’estela d’aquestes autores, encara que fos des de l’altre costat de l’Atlàntic, perquè sentia (i segueixo sentint) que en elles està la meva genealogia particular. I moltes autores canàries ens sentim així: amb un ull permanentment posat en Amèrica Llatina.

Tenies por que a la península no s’entengués aquest registre de la parla oral en la qual vas créixer i que retrates en la novel·la?

Sempre he tingut molta més por de la gent d’aquí, de Canàries. I, de fet, les crítiques més dures me les han fet persones canàries. Penso que quan et veus representat, d’alguna manera, ets molt més exigent. No em feia por que no s’entengués a la península, de fet, partia de la base que aquesta era una possibilitat.

Estirant d’aquest fil, al llegir Panza de burro he pensat en la gran riquesa lingüística que hi ha a les diferents zones d’Espanya, i que moltes vegades no es veu com una riquesa, sinó com una qüestió més aviat despectiva. ¿La literatura no hauria d’estimular més l’ús de tots aquests registres, sense por a la normativa?

Penso que el que passa és que les variants de l’espanyol que representen el poder i la riquesa són aquelles que entenem com a espanyol estàndard. És una idea molt vella ja dins de la lingüística, que no hi ha dialectes millors que d’altres, però, en el fons, seguim creient que sí. I no és una qüestió de formació. És una qüestió de classisme i de pensament colonial. A vegades passa, precisament, que les persones més estudiades són les que més volen aproximar-se a aquest espanyol sense marques, a aquest espanyol neutre. Jo mateixa quan vaig començar a escriure volia semblar de tot menys el que era: una dona canària de barri, perquè havia après que una persona així no pot escriure, i si ho fa, millor que no se li noti.

¿El llenguatge que utilitzes ha condicionat els fets que explicaves o bé a mesura que desenvolupaves la teva història, el llenguatge s’anava tornant més local i agosarat?

No sé dir què va ser primer, si la gallina o… haha! Crec que forma i contingut anaven creixent de manera orgànica.

He de dir-te que la meva infància en un barri de Barcelona no està tan allunyada de la infància que trobo a Panza de burro, que ens situa a Tenerife. Hi ha cert retrat generacional en el llibre?

Sí, però no perquè jo volgués reflectir-hi la infància d’una generació sencera, sinó perquè parlo d’un moment molt concret de la història que, en general, no he vist tan representat en la ficció: principis dels 2000. Amb tota la seva estètica quinqui i el totxo i les dietes miracle i el mésinye [sic] i totes les altres coses que fins fa uns anys ens feien vergonya i que ara som capaços de mirar amb malenconia. El fet que vestir-se a l’estil del 2000 estigui de moda (alguna cosa que pensàvem que no anava a passar mai més) em fa pensar que ja ha passat prou temps com per escriure sobre això, haha! Estic contenta que les metxes rosses i els pantalons de tir baix i amb campana hagin tornat!

Em sembla molt divertit el retrat que fas de les àvies, en general. Vull veure-ho com un homenatge a totes aquestes àvies de barri que hi ha per Espanya.

Em sembla bé que ho vegis així, és una lectura molt vàlida. Jo volia traslladar aquesta mena de desídia, aquest avorriment d’un estiu en aquella època en la vida de les filles dels obrers. Sempre recordo aquells estius com períodes en què la tutela era de les àvies, de la gent vella de barri. Els pares no tenien vacances. Quan em vaig fer gran vaig descobrir que els pares dels meus companys de classe si en tenien i sabien el que significava, jo ni tan sols entenia molt bé el concepte d’«estar de vacances.» Les àvies van ser les que ens van cuidar en aquells estius infinits. I no ja les àvies, sinó el barri sencer. Un model de «criança» que ja no és tan habitual.

Entenc.

A moltes nenes del meu barri ens cuidaven les àvies, els avis, els oncles avis, les primeres, les veïnes … I per això crec que els que compartim haver nascut al nord rural de l’illa tenim una base cultural molt particular, caracteritzada per la contradicció: vam beure de tota la riquesa del coneixement de les nostres àvies: dels remeis naturals, les paraules, les històries; però, també, vam créixer anant en contra del que representaven, aquest poder domesticador que exercien sobre les nenes, un poder que conjuminava religió, convencionalismes, aparences, masclisme, transfòbia i homofòbia, entre altres coses. Pel que no sé si es tracta d’un homenatge, llevat que entenguem els homenatges des d’una perspectiva més oberta: no només assenyalant el valor i la virtut de les homenatjades, sinó també fent veure tot el reaccionari que hi havia en elles.

D’altra banda, en la novel·la pràcticament només apareixen dones, excepte alguns casos. L’únic home amb un cert protagonisme de la novel·la és un nen a qui diuen Juanita Banana. ¿És casual o és una forma de retratar que la vida de barri en realitat batega gràcies a les dones?

I ni tan sols tenim molt clar si Juanita Banana és un nen. Jo crec que això es correspon amb la idea d’acció que es fa servir en la novel·la. Sabem que el que mou la narrativa és el verb i crec que tradicionalment se’ns ha ensenyat quin tipus de verbs són vàlids i quins no dins de la literatura. En la meva novel·la, els verbs presents tenen a veure amb tenir cura, caminar, jugar, cuinar. Tots ells relacionats amb la «vida privada», la qual transcorre de portes cap a dins, dins dels límits de barri. Els que han exercit normalment aquests verbs són les dones i les nenes i tots aquells nens, nenes, que no encaixaven amb aquest model de nen-home ocupat de l’Acció, amb majúscules. Molta gent m’ha dit que li sembla que en la novel·la no passa res…

I què els hi dius?

Aquí és quan jo convido als que em llegeixen a repensar el concepte d’«esdeveniment» o «acció.» Pelar les papes amb l’àvia és una acció digna d’aparèixer en una novel·la. Els personatges del meu llibre són majoritàriament nenes i dones perquè són elles les que protagonitzen la vida al barri i dins de les cases. Natalia Ginzburg és un bon exemple del tipus d’acció a la qual em refereixo. Elisa Victòria, també.

En la novel·la hi ha sexualitat, certa violència, escatologia, incorrecció… ¿Panza de burro és un acte d’alliberament?

Sí. Perquè jo portava tota la vida aprenent a avergonyir-me de qui era. Portava massa anys rebent missatges que em forçaven a abandonar les meves arrels, les meves paraules, la meva música. I els segueixo rebent, però la meva autopercepció ha canviat molt. Jo veig Panza de burro com un alliberament de la necessitat de semblar algú que no sóc. És la constatació que no he de simular ser una autora peninsular perquè la gent em llegeixi. I això els ho agraeixo a totes aquestes autores que conformen la meva genealogia: Rita Indiana, Pilar Quintana, Fernanda Melcior, Nivaria Tejera, Toni Morrison, Aurora Venturini, Leila Guerriero, Gabriela Wiener, Aida González Rossi, la meva mare, la meva àvia, la meva besàvia, a la qual no vaig conèixer i que li va donar una casa a tota la seva família en la qual vaig aprendre a viure en comunitat, a entendre el valor de la comunitat.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES