A ‘La marató de Nova York’ li manca avituallament

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Sobre l’escenari del teatre Aquitània, dos atletes preparen la marató de Nova York, quaranta-dos quilòmetres del traçat més demandat pels atletes amateurs del món. Un d’aquests corredors és el clàssic individu que es posa les sabatilles per superar-se a si mateix, renovant les seves metes per tapar que en els reptes vitals les coses no li han anat del tot bé. Sempre es destaca el caràcter terapèutic de l’esport i córrer és una bona activitat per reforçar l’autoestima. Al seu company de batalla no sembla que les coses li vagin gaire millor, però ell aparenta tenir un caràcter menys competitiu i els seus maldecaps no tenen la profunditat dels de l’altre. El primer personatge és interpretat per Joan Negrié (també traductor del text), el segon per Albert Triola. Els dos són els protagonistes de La marató de Nova York, l’obra de l’italià Edoardo Erba, dirigida per Juan Carlos Martel, que torna a la cartellera deu anys després de l’estrena de la seva primera temporada a Barcelona.

Es tracta d’una comèdia que, a mesura que avança, ens va introduint, sense que sigui gaire explícit, en qüestions que ens fan reflexionar sobre les crisis existencials del ser humà. La pregunta pot ser banal: per què corre la gent? ¿És, en certa manera, una forma de fugir de fantasmes personals o de tenir alguna cosa per la qual sentir cert orgull? Els dos personatges que tenim a l’escenari són molt diferents, un d’ells (Negrié) es pren les coses massa seriosament, l’altre (Triola) no tant. De fet, el pes còmic de l’obra el té Triola, en contraposició a Negrié. Només cal veure les seves cares, la forma com corren: un amb plena trancendència i concentració, l’altre com ofegat, mirant a tot arreu, deixant-se arrossegar. Una de les característiques d’aquesta obra és que els actors estan corrent tota l’estona -bé, fent veure que corren-, seixanta minuts d’exercici constant. Sembla una acció senzilla, però es necessita talent per fer-ho bé i no caure en el ridícul. Triola i Negrié ens ho fan versemblant.

Ara bé,  aquesta marató de Nova York se m’ha fet una mica llarga, tot i que en realitat és mes aviat curta. Els diàlegs són massa insubstancials i això s’acusa especialment perquè els actors pràcticament només fan una cosa: córrer. Sobre l’escenari no hi ha res més, cap element escènic més enllà de dos homes vestits d’esport. Per anar a bon ritme cal una mica més d’enginy en el text i que l’humor no sigui tan bàsic. Algunes brometes són massa de pati d’escola i els crits que en algun moment fan els actors sobren. L’obra és bastant lineal, fins als darres minuts, amb un gir que millora una mica el resultat global, però no prou com per a salvar completament l’espectacle. De fet, aquesta mena de transcendència final no acaba de quallar del tot precisament pel tipus de comèdia que ens ofereix l’obra.

Un dels problemes segurament estigui en la caracterització dels personatges: el de Triola és massa histriònic per acompanyar un Negrié massa seriós o neutre. No és un problema de qualitat interpretativa individual, sinó d’un equilibri dramàtic que ha d’assegurar la direcció. També influeix que el Triola de La marató de Nova York em recorda massa al Triola de Smiley, després de l’amor. Aquest registre funcionava molt bé en l’obra de Guillem Clua (precisament en aquella peça també hi havia dos personatges bastant oposats), però aquí el trobo una mica exagerat. Així i tot, torno a insistir que el principal hàndicap és el text, que fa una barreja forçada entre un drama que no acaba de funcionar (amb una bonica però tràgica música d’Arvo Pärt de fons) i una comèdia que no té gens de gràcia.