Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La setmana va venir carregada de grans esdeveniments musicals a la ciutat de Barcelona. Va començar amb el tret de sortida de la reposició de Les contes d’Hoffmann al Liceu i, el mateix dia, el brillant debut al Palau de la Música del tenor mexicà Javier Camarena. Dijous i divendres, el director rus Valery Gergiev va conduir a L’Auditori l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski, en el marc del cicle Ibercamera, amb una gloriosa Simfonia Patètica de Txaikovski, entre altres peces. Una setmana en estat de gràcia havia d’acabar amb una cirereta, així que diumenge vaig anar a L’Auditori a deixar-me seduir per la pianista russa Varvara i la direcció musical del britànic Duncan Ward, que oferien un programa eclèctic integrat per peces de Rebel, Bartok, Ravel i Núria Giménez-Comas, que estrenava composició.
Ward i l’Orquestra Simfònica de Barcelona van obrir el concert amb Le cahos, peça del compositor barroc Jean-Féry Rebel que representa el desordre dels elements que precedeix a la construcció d’un univers ordenat. Va ser una direcció correcta, sense gaire lluïment, segurament vaig trobar a faltar una lectura més dramàtica i una mica de control en el volum de la flauta. En canvi, se’l va veure molt més imaginatiu i enèrgic en la direcció del Concert per a piano i orquestra n. 3 de Bartók, que interpretava Varvara amb un estil més aviat delicat –en alguns punts, potser massa- i atenta al detall que va ser tapat eventualment per l’orquestra. Es va trobar a faltar un equilibri que ens hagués mostrat millor les virtuts de la jove pianista.
Ward va oferir també una bona direcció de Le tombeau de Couperin de Ravel, especialment en les textures ràpides del preludi i un vibrant quart moviment. La cita comptava amb un peça especial, l’estrena de Nostalgia of light, Yearning for… de la gironina Núria Giménez-Comas (1980) com a segon ítem del programa, una obra que vaig veure massa nodrida dels llocs comuns sonors de la música contemporània, però sense que estiguessin prou cosits en un discurs musical orgànic que anés més enllà de les estridències dels metalls, la varietat acumulativa de percussions i una sensació de repetició constant. En definitiva, un concert que, encara que va anar millorant, va deixar un resultat massa irregular.
