Un nou ‘Smiley’, l’amor que es manté viu contra el temps

Guillem Clua dirigeix a l'Aquitània aquesta obra on dos homes s'enfronten als fantasmes de la seva relació i a difícils decisions
Smiley Guillem Clua Aquitania

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Hi ha obres de teatre que es converteixen en esdeveniments imprescindibles del món cultural, són aquelles obres que fins i tot les persones que només van al teatre molt de tant en tant saben que no s’han de perdre. Guillem Clua, un dels nostres millors dramaturgs, ja va aconseguir això mateix amb Justícia al TNC, dirigida per Josep Maria Mestres, un èxit rotund que va tenir la mala sort de creuar-se amb aquesta pandèmia que està posant el sector en una situació realment complicada. Ara Clua estrena a l’Aquitània Teatre Smiley, després de l’amor, seqüela d’un altre èxit seu, Smiley, una història d’amor, que va passar per diverses sales de Barcelona i també per països com Alemanya, Grècia, Itàlia, Xile o els Estats Units, entre altres. Les grans històries a vegades necessiten una segona part, un repte que poques vegades els dramaturgs volen assumir, perquè no és fàcil fer-ho. Les societats canvien, el públic també, les temàtiques que aborden les obren s’han de plantejar d’una altra manera, allò que fa vuit anys feia gràcia o colpia ara pot no fer-ho. En definitiva, una seqüela ha de ser una història nova que no decebi als nostàlgics, que sedueixi al públic nou, però sobretot que millori aquella primera obra. Fàcil no és.

Però està clar que a Guillem Clua no l’espanten els reptes i que té talent per afrontar aquesta mena de desafiaments. La seva Smiley, després de l’amor és, per a mi, un altre esdeveniment d’aquells que haurien de tenir una vida llarga. O diverses vides. Sobre l’escenari, tenim el Bruno (Albert Triola) i l’Àlex (Ramon Pujol), entre ells hi ha desig i tensió, una relació plena de fantasmes que ens fan reflexionar sobre com afecten antigues parelles, els retrobaments que obren velles ferides i, sobretot, vells sentiments. I ens fan preguntar-nos si les persones superen fàcilment els antics amor, si es casen amb qui realment estimen, quina empremta deixa una vella relació, si algú amb qui has estat poc temps pot esdevenir l’amor de la teva vida i si és fàcil refer-se després d’una ruptura. També com es gestionen les frustracions quan entres a les aplicacions per conèixer gent i ningú sembla voler més que sexe. I entre tot plegat, una pregunta de fons, la més important: com és la societat en la qual ens plantegem totes aquestes qüestions?

Tot i que la parella protagonista és homosexual, en el fons l’obra, que dirigeix el mateix Clua, parla de les relacions de parella en general, del sentiment de solitud i de frustració, de les ferides, de la reconstrucció emocional, de les esperances, de com la societat ens empeny a tenir parella. Ara bé, la intel·ligència del seu autor fa que no perdi l’oportunitat de captar la complicitat del públic gai. En un moment donat, el Bruno li diu a l’Àlex: «Grindr és el Deliveroo de les polles, quan t’acostumes al fet que et portin el menjar a casa, oblides la importància de cuinar.» Aquesta frase, dita amb sentit de l’humor, és capital en aquesta complicitat, perquè apunta directament a la frustració que moltes persones senten quan volen cuinar una relació a foc lent i acaben lamentant la competència que suposa el sexe ràpid de les aplicacions. En un altre moment, l’Àlex assegura que ara cap relació dura més de dos mesos i que cal oblidar-se de la idea de l’amor romàntic. Evidentment, tot i aquesta complicitat cap al món gai, és innegable la universalitat d’aquestes qüestions. D’altra banda, apareixen temes de forma molt lleugera, però importants en la realitat del segle XXI, com són la incidència de les drogues recreatives en el sexe o, encara ara, els estímuls que molts homosexuals necessiten per sortir de l’armari. Apareixen només de forma puntual, però allà hi són.

No cal haver vist aquell primer Smiley del 2012 per gaudir i entendre aquesta nova proposta de Guillem Clua, perquè són peces totalment autònomes. És una obra intel·ligent i plena de sensibilitat, magníficament interpretades per Albert Triola i Ramon Pujol. Fins i tot en l’aparent banalitat d’alguns diàlegs, pensats per fer riure, hi ha una innegable càrrega emocional. És per això que amb aquesta obra rius i plores. Et diverteix, però fa una mica de mal. Segurament sigui perquè Clua és, en el fons, els seus dos personatges, ell sap de què parla, i sap –segur que ho sap- que els espectadors que l’anem a veure, homosexuals o heterosexuals, hem passat per situacions semblants. Smiley, després de l’amor és una obra imprescindible que ningú s’hauria de perdre, ja no només per la qualitat de la proposta, sinó perquè és el més clar exemple que la cultura és sanadora. Que la necessitem perquè ens posa davant el mirall. I celebro, ho celebro molt, que una obra com aquesta la puguem veure en un teatre com l’Aquitània.

Categories
ComèdiaDramaESCENALGTBI
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES