Una ferida que no deixa de sagnar

Alejandro Ruiz / @alejandro_rrdz

El lirisme i la cruesa conflueixen en el viatge en canoa que emprenen una mare blanca i el seu fill negre de Quibdó a Bellavista, pel riu Atrato, amb la selva colombiana com a escenari. Esta herida llena de peces, publicada per l’editorial Tránsito, és la primera novel·la de l’escriptora colombiana Lorena Salazar Masso. En aquest relat, ple de sons i colors de la natura, cants populars i saber ancestral, ressonen els ecos d’una tradició oral i uns valors que es veuen amenaçats per una situació d’extrema violència que va creixent a mesura que avança la història. Durant el trajecte ens trobem dones fortes i independents que actuen amb total autonomia, com la conductora que dirigeix l’embarcació o la companya de seient de la mare, Carmen Emilia, que s’acaba convertint en la seva confident; i és que al llarg de la història, en cadascuna de les parades del recorregut fluvial, se succeeixen escenes en les quals la sororitat serà l’única forma de lluita i supervivència.

Sense tenir clar si fa el correcte, la dona, la «mare-amiga», cedeix a la voluntat de la Gina, la mare biològica del nen, que demana tornar a veure’l després d’haver-lo abandonat en néixer per no poder criar-lo. D’aquest plantejament sorgeixen nombrosos conflictes interns en la protagonista, que no passaran desapercebuts: l’arrelament, la pertinença i la maternitat (inclosa la maternitat no biològica) són els temes principals que armen l’estructura sentimental d’aquest descarnat relat, en el qual el riu que travessa el departament del Chocó actua com a sistema circulatori aportant nutrients als habitants de les dues ribes, però també sofriment: «El río es testigo de llantos y sangre, nacimientos y muertes, salidas y llegadas. Los ríos del Chocó, otra forma de habitar la tierra: las canoas también son casas, puestos de trabajo y escondites. Por el río comenzamos a perder esta tierra.»

Els conflictes armats que assolen la selva colombiana són el teló de fons en el qual succeeixen els esdeveniments; el so dels trets i les llanxes motoritzades, que cada cop sonen més a prop, donen una idea de la intimidació i de la por que pateixen els habitants de la regió, les vides dels quals es veuen de vegades truncades pel dolor que provoca la pèrdua dels seus éssers estimats a mans d’un conflicte que dura ja massa temps i ha provocat massa patiment. Fins i tot en aquest context d’angoixa i incertesa, l’escriptura de Salazar Masso, de vegades fregant l’oníric, aconsegueix narrar amb molta bellesa i precisió el paisatge d’aquesta història, així com la tendresa d’una mare que fa més que el possible per donar-li la millor vida al seu fill: «Una madre teme perder a un hijo en cualquier momento y yo temo el doble porque no es mío». Un bon descobriment literari que s’afegeix al magnífic catàleg de l’editorial Tránsito.