La necessitat vital de crear

En la novel·la 'Ignot' Manuel Baixauli fa una reflexió sobre la creació artística i com condiciona tenir-hi (o no) èxit
ignot manuel baixauli

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Per la novel·la Ignot (Edicions del Periscopi), de Manuel Baixauli, hi circulen diversos personatges que tenen com a nexe comú la creació artística. Un d’ells és Mateu, un pintor que no ha tingut gaire sort en la seva carrera i ara es dedica a il·lustrar una sèrie d’articles d’un escriptor del qual en sap ben poca cosa. Aquest es diu Crisòstom, un autor enigmàtic, desconegut en general, l’obra del qual tampoc ha gaudit de fortuna. Un altre personatge és Jaume Font, un crític d’art que té el poder de determinar quins artistes tindran recorregut i quins no, especialment si aquests li fan cas, cosa que el Mateu no va fer en el seu moment. Més endavant ens trobarem amb Don, un estranger dedicat també a la literatura, encara que, en principi, no com a escriptor. Ell serà una mena de guia de Crisòstom quan aquest és jove i tot just comença a escriure.

Les històries de tots ells es van trenant al llarg de la novel·la creant una mena de geografia metaliterària i alhora existencial. Diguem que els personatges es van movent per diversos espais, apareixen i desapareixen, no sempre de forma lògica. Almenys no en un primer moment i en tot cas, no d’acord amb la nostra lògica. Un altre personatge extravagant, misteriós, és un home que va voltant pel món comprant cases amb estranyes condicions de compra i en les quals no es queda una vegada són seves. Entre ell i la resta d’ànimes de la novel·la hi haurà una relació quan apareix en escena el seu fill, qui també té inquietuds artístiques i, fins i tot, es mostra interessat en tots aquells creadors l’obra dels quals no va transcendir al llarg de la història per un motiu o altre.

En la novel·la hi ha una bona reflexió sobre la creació, la propietat intel·lectual o les trampes de l’èxit, però no d’una manera teòrica ni molt menys forçada; a Ignot tot flueix d’una forma molt natural i és fàcil deixar-se seduir per totes aquestes històries. De fet, he llegit la novel·la en un tres i no res, mèrit de l’aire de misteri que hi ha en tot moment, d’un capítols curts i que l’autor va intercalant els personatges fins a trobar els punts en comú entre tots ells. Aquesta reflexió permet que el lector vagi movent-se entre la realitat i la ficció, com si ambdues coses compartissin espai. El motor de tot plegat és, en essència, la necessitat que tenim les persones de crear, i com de determinant és que ens reconeguin o no el que creem.

Ignot -obra guanyadora del Premi Llibreter- és una novel·la sorprenent de principi a fi -és a dir, literalment, des de la primera fins a la darrera paraula-, però sobretot és un engranatge intel·ligent, enginyós, que hauria d’estar sumant ovacions arreu del món. No és un comentari gratuït, Ignot és una d’aquelles novel·les de les quals la literatura catalana hauria de fer bandera amb orgull i seria bo que aconseguís el màxim nombre de traduccions possibles. Poca broma, fins i tot m’ha recordat al millor Murakami, el de Kafka a la platja, per exemple. No m’agrada caure en exageracions, però de tant en tant apareix una novel·la que et descol·loca, que t’enganxa i et sorprèn de debò. Aquesta n’és una. Fins i tot -prometo que va ser així- vaig sentir la necessitat de cridar quan l’estava acabant: quina bogeria, quina genialitat, quina obra mestra!

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES