L’home és un ésser fràgil

Alejandro Ruiz. Barcelona / @alejandro_rrdz

Si bé els éssers humans ens caracteritzem per tenir una gran capacitat d’adaptació i resistència davant l’adversitat, seria estúpid negar que hi ha vegades que necessitem ajuda, i just aquest primer pas sol ser el més difícil: admetre que som fràgils, imperfectes i dependents. Mentre que el món que hem creat ens força a ser infal·libles i reeixits o no ser res, són moltes les persones amb malalties mentals que no poden o no saben demanar ajuda per diverses circumstàncies i, a més, pateixen l’estigma dels altres.

Després d’ama (Caballo de Troya), José Ignacio Carnero torna a amagar-se darrere de les paraules —on millor se sent— amb Hombres que caminan solos (Literatura Random House) per seguir explorant el seu particular univers de sentiments i vincles emocionals amb les persones que l’envolten. En aquest nou exercici d’observació i introspecció, el protagonista (o ell mateix) narra en primera persona l’evolució d’un estat depressiu en les seves diferents etapes i descriu la depressió com si d’una acompanyant indesitjada es tractés, ja que -com ell mateix assenyala- «en contra de lo que pudiera parecer, (…) la depresión no es algo inerte, que permanece estático, sino que es una corriente llena de una electricidad insana que incendia la mente y deja exhausto el cuerpo.» Qui busqui una novel·la a l’ús o una dissecció minuciosa d’un quadre clínic depressiu, aquest no és el seu llibre. Tampoc hi ha una trama argumental clara, sinó que la narració se succeeix com en un diari de notes en el qual l’autor ens calça les sabates de qui pateix una depressió en silenci i evita compartir el seu patiment amb els altres perquè no el tractin amb la condescendència de qui no comprèn el seu dolor.

Mentre el ritme de la història ve marcat per continus viatges, algunes pàgines ens aturen en sec i semblen contenir aquest indesitjable efecte mirall de les ulleres de sol d’un estrany per a mostrar-nos a nosaltres mateixos. Encara que no vulguem mirar-hi, no ens queda més remei que veure’ns reflectits en les confessions, inseguretats i incoherències del narrador, però més encara en els silencis que també poblen les nostres converses. Hi ha silencis que són eixordadors.

A més de la depressió, Carnero presenta la fragilitat dels homes, aquesta que sovint es camufla mitjançant víctors en esdeveniments esportius o plans en grup, la mateixa fragilitat que cruix i de vegades es trenca en la negror de la solitud. I això és el que abunda en aquest llibre: homes solitaris, homes incapaços d’expressar-se, homes que busquen solucions on poden i homes que no saben ni com ni a qui demanar ajuda. Em sonen d’alguna cosa. Hi haurà alguns que trobin consol entre la multitud i l’aldarull d’una gran ciutat o en la serenitat d’un cap de setmana al camp, i d’altres que trobin la bellesa en el món de ficció d’un llibre o una pel·lícula. És evident que no hi ha una fórmula magistral que serveixi per curar tots aquests homes, però sí que tinc la certesa que no els recomanaria renunciar a trobar el que busquen encara que no sàpiguen amb exactitud què és.