Tremolar davant la depressió

A 'El hombre que tiembla', Andrea Pomella despulla les seves emocions i s'allibera de la depressió que l'ha tenallat en la seva vida
'El hombre que tiembla', Andrea Pomella

Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G


En la cançó Speed trials, Elliott Smith parla d’un somriure breu, gairebé imperceptible, que creua algun rostre. Potser al d’Andrea Pomella (Roma, 1973) es dibuixés aquest somriure després d’escriure El hombre que tiembla (Altamarea), un llibre traduït al castellà per Carlos Clavería Laguarda on l’autor italià despulla les seves emocions i s’allibera a través de l’escriptura de la depressió que l’ha tenallat durant gran part de la seva vida. Guanyador del Premi Napoli 2019, aquest historiador d’art i periodista arriba amb un llibre demolidor. Qualsevol persona tremola davant la depressió, un trastorn que genera por, angoixa, desesperació i ràbia: la depressió agafa a la presa fins enfonsar-la anímicament. El protagonista entreveu el pou, però decideix no caure i es posa a escriure. A través de la introspecció, Pomella mira dins d’ell mateix per analitzar la depressió que l’immobilitza i repassa les etapes que ha travessat per destruir-la, des de la medicació fins als diferents psiquiatres que l’han atès.

L’autor relata la seva història perquè el lector estableixi empatia amb ell i la faci seva. Dividida en tres parts -i amb un epíleg-, la narració en primera persona ens introdueix en la realitat de la malaltia i el mal humor i l’hostilitat que li produeixen al protagonista. Canalitzar la realitat o fer-la nostra, aquesta és la qüestió. La seva història es barreja amb els nostres pensaments, les nostres angoixes, formant un tot compacte i insostenible que ens enfonsa, com una àncora, fins al desconegut i abismal fons de la nostra ment.

Al protagonista li diagnostiquen depressió major, un patiment que deriva en pensaments i reflexions àcides per a qualsevol persona: la irrellevància de cada subjecte en el món, aquest «prendre consciència» del que la vida suposa i, per descomptat, el sentit de la vida. En L’home a la recerca de sentit, Viktor Frankl ja va plantejar la qüestió del sentit de la vida quan va dir: «Fins i tot en les pitjors condicions, res al món ajuda a sobreviure com la consciència que la vida amaga un sentit». «El cim de tota racionalitat és la presa de consciència que no existim», diu el protagonista. Som motes de pols en el temps i espai infinits. L’opacitat de la vida, diu, és cosa de gent sana. Els que pateixen depressió veuen la vida crua, sense filtres, i pateixen la visió esgarrifosa de la seva manca de sentit.

El protagonista del llibre va més enllà de la rutina per plantejar-se qüestions sumaríssimes: per què sóc aquí? Té sentit seguir vivint? Aquestes preguntes, en un estat de depressió, poden generar respostes que derivin en tragèdia. El buit que corroeix el seu interior només sembla esmorteït pels antidepressius o, en major mesura, per la seva dona Grazia i el seu fill Mario. El seu fill i els seus jocs de vegades actuen com a teràpia: Mario s’interposa entre ell i la depressió per frenar el pas dels seus fantasmes. No obstant això, el gran silenci que li corca al seu interior no acaba aquí, sent fins i tot com si un casc li pressionés el cap i el sotmetés. La música i les cançons en les quals ens hi podem trobar també poden actuar com a bàlsam davant l’implacable cop de la depressió, així com les excursions i els moments en família i de festa.

Els records l’encotillen i asfixien i intenta bregar amb ells a partir de tasques per ocupar el seu temps. El protagonista veu la depressió que ho copa tot i intenta obrir-se pas en el món mentre se sent observat i jutjat per ella. Va al passat a la recerca de respostes: el divorci dels seus pares o la nul·la relació que manté amb el seu progenitor des que era un nen li serveixen per tornar enrere i buscar l’origen del seu mal. També s’imagina com hauria estat la seva vida si les coses haguessin ocorregut d’una altra manera. Torna a episodis de la història de la seva família, la seva infància i la seva adolescència mentre la figura del seu progenitor surt a la llum. «Por i frustració davant el pare són els fonaments sobre els quals he construït la malaltia», diu el personatge, que va renunciar a la figura paterna.

Pomella escriu amb un matís poètic sense perdre la cruesa de la realitat que imposa la depressió. L’autor construeix una obra commovedora gràcies a la qual s’entén millor la realitat d’aquest trastorn. També serveix per suprimir el tabú que encara avui suposa anar a psicòlegs, psiquiatres i patir depressió o qualsevol trastorn mental. Virginia Woolf coneixia bé tot això i deia «exèrcit dels alçats» a aquells que no estaven malalts i seguien amb la seva vida normal plena de quotidianitats com anar a comprar o portar el cotxe al taller, cosa impossible per a aquells consumits per l’ofegament existencial i social que produeix, per exemple, la depressió.

Aquí veiem un home que ha superat fracassos laborals i familiars i que brega amb aquest mal, que ho enfosqueix tot i no el deixa respirar. La societat de la superficialitat i el difícil món laboral -on l’empleat moltes vegades es veu obligat a prioritzar la seguretat econòmica al benestar mental i laboral- produeixen la síndrome del treballador cremat, així com depressió o malestars mentals perjudicials. La mort i el suïcidi també tenen el seu espai en un llibre dur on el control, l’ofegament i les conductes maniàtiques i obsessives caracteritzen a un protagonista la reconciliació del qual amb el passat condueix, de vegades, a la pau mental.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES