Gerard Quintana (Girona, 1964) és conegut per ser el cantant del grup de rock català Sopa de Cabra. Però com ell mateix ens recorda, porta tota la vida escrivint, ja que va entrar al món de la música primer com a autor de lletres per a cançons. «La paraula ha estat sempre el meu vaixell», assegura. El 2019 va publicar la seva primera novel·la, Entre el cel i la terra (Columna) i ara presenta el seu segon llibre de ficció, L’home que va viure dues vegades (Columna/Planeta), que ha estat guardonat amb el Premi Ramon Llull.
El protagonista, Salvador Martí, es veu abruptament separat de la seva família arran d’un accident a la platja i a partir d’aquell moment ha d’aprendre a retrobar el seu camí. Durant el trajecte, en la frontera entre la realitat i els somnis, coneix una sèrie de personatges que l’aniran guiant en aquesta nova vida. A més, haurà de lluitar contra el destí al rebre una herència enverinada que persegueix la seva família des que un avantpassat seu va acusar una dona de ser una bruixa. La figura del seu pare, tant absent en la seva vida com present en les seves decisions, també tindrà un paper primordial. Com un joc de miralls i reflexes, que ens mostra la dualitat de la vida, la història del Salvador es converteix en un cant a la vida, a l’amor incondicional i a les segones oportunitats.
Fa uns anys la seva família va patir un ensurt en una platja d’Eivissa, tal i com li succeeix a la família del protagonista…
Crec que sempre que escrius parteixes d’impactes que has rebut, ja sigui de forma presencial o d’un altre tipus, per exemple a través de l’art, el cinema, la literatura o la música. Jo sempre dic que vaig començar a escriure aquest llibre fa trenta anys i nou mesos, ara potser ja fa una mica més, perquè hi ha una sèrie de vivències que m’han portat a fer aquesta novel·la. El fet que esmentes va passar fa onze anys i jo, com el Salvador, no era amb ells al moment que va passar. Per sort, al final tot es va resoldre bé però a casa ens vam plantejar en diverses ocasions què hagués passat si no hagués estat així. I a partir d’aquí comença el «i si…», que crec que és un bon motor creatiu.
Si això va passar fa onze anys, per què diu que va començar a escriure el llibre fa trenta?
Jo sempre havia estat un nen força tímid, introvertit i amb certes dificultats de comunicació. Acostumava a refugiar-me a la llibreria Geli, del meu tiet, a Girona. Però trenta anys després aquell nen es troba damunt d’un escenari davant milers de persones. Ara miro enrere i tinc la sensació d’alteritat, de no reconèixer aquest nen. Així que, en certa manera, la idea que una vida inclou altres vides segurament va començar en aquell moment.
Em costa imaginar-lo com una persona tímida després d’haver-lo vist en un concert!
Tant al teatre com a la música he trobat molts tímids, gent que per pujar dalt d’un escenari ha hagut de fer un pols amb si mateix. De fet, jo diria que els escenaris són plens de persones que eren tímides i que algunes, fins i tot, ho continuen sent. De tota manera, crec que la timidesa és un estat d’híper consciència, de ser més conscient del que caldria.
Quan es té l’oportunitat de viure aquesta segona vida, s’han de canviar les coses que no van funcionar bé o, pel contrari, és millor agafar un camí totalment diferent?
L’efecte papallona ens diu que si canviem una petita cosa podem canviar-ho tot sense voler. A l’inici de la novel·la hi ha un fet colpidor i de seguida una presència ho vol modificar, però és maldestra i, canviant el temps, acaba alterant la vida d’una família sencera. Al Salvador no li queda més remei que tornar a començar i mirar de construir una altra vida, però amb un vincle que és present a tot el llibre, que és estimar sempre. Ell anirà més enllà de la pròpia vida i de la pròpia realitat i, a través dels somnis i la literatura, farà el seu camí. És el que Baudelaire deia «la fugida a través de l’art.» Crec que si poguéssim tornar enrere i canviéssim coses, nosaltres també acabaríem sent uns altres. S’ha d’anar amb compte.
Què li ha donat la literatura que no havia trobat en la música?
La música per a mi és un lloc de trobada, de treballar en equip i fer colla, fer un projecte comú. Jo vaig arribar a la música no perquè fos un gran cantant, ja que en aquell moment no tenia formació ni coneixement musical, sinó que hi arribo perquè escric i em demanen lletres per a cançons. Així que el centre ha estat sempre la paraula, el meu vaixell i el vehicle a través del qual jo faig el meu camí.
Què diria, llavors, als que el consideren un intrús en el món de la literatura?
Això demostra com construïm la realitat i la costum que tenim d’encasellar coses i intentar que no es moguin per no posar-nos nerviosos. A les notícies deien «el cantant de Sopa de Cabra guanya el premi Ramon Llull» i semblava que haguessin premiat una cançó en comptes d’una novel·la. Un amic em va escriure i em va dir: «Potser ja seria hora que diguessin l’escriptor i cantant, no?»
De fet, no és res estrany perquè hi ha molts artistes que són multidisciplinaris, no?
I tant! És que l’impuls creatiu és el mateix, encara que els llenguatges artístics siguin diferents. Com he escrit sempre, no considero que estigui entrant en un altre espai nou, però si que em passa això ara amb la fotografia, per exemple. He fet un viatge invers de la fotografia digital a l’analògica i m’ha renovat completament la mirada. Cadascú és lliure d’escollir si vol viure tancat en una gàbia o poder circular. Jo prefereixo ser lliure que satisfer les ments ordenades.
Després de l’èxit de la seva anterior novel·la, El cel i la terra, com es va plantejar aquest segon projecte literari?
Fa anys que pensava que abans d’escriure havia de viure i per això no tenia la paciència per escriure llarg. La primera novel·la és com el primer disc, que és el recull del teu treball en el temps, en canvi la segona l’has d’escriure a partir d’acabar la primera. Podria dir que la primera novel·la vaig tenir cinquanta anys per escriure-la i que per fer aquesta n’he tingut dos. A més va ser un any molt estrany perquè vaig començar a escriure-la i al cap d’un parell de mesos tot es va aturar, tot es va transformar i tots van haver de tancar-nos a casa, entrar dintre nostre i mirar el món des de la finestra. I teníem tant temps per pensar…
Però va saber treure la part positiva de la situació, no?
Potser si no hagués estat en aquella situació no hauria presentat el llibre al premi Ramon Llull. Em van arribar les bases mentre investigava sobre Nicolau Aymerich, un gironí del segle XIV, que va escriure el Directorium Inquisitorum, un manual per als inquisidors que jutjaven les bruixes. Ell va ser un gran enemic de Ramon Llull i perseguidor dels llullistes i em va semblar molta casualitat. M’hi vaig presentar sota el pseudònim de Pere Ponsatí, que és el mateix que utilitza el Salvador per publicar els seus poemes. I, segons em van dir, el jurat es va sorprendre quan van obrir l’aplic un cop decidit el veredicte perquè s’esperaven un senyor gran amb coneixements de medievalisme i, bé… era jo.
La família del Salvador Martí pateix una maledicció després que un avantpassat acusés una dona de ser una bruixa. D’on va sorgir aquesta idea?
Sí, és el motor del destí del personatge. A Alemanya el Malleus Maleficarum, un manual per detectar i condemnar suposades bruixes, es va vendre més que la Bíblia. La dona en aquell moment tenia un espai molt delimitat i quan una destacava, per ser diferent o tenir coneixements que no li eren permesos, era assenyalada sovint pels seus propis veïns. Va ser com una febre. Aquesta mirada enrere em donava joc per parlar de la llibertat i la dissidència. A vegades em sembla que tornem a una certa polaritat, que la ciutat fa una mena de contracció més conservadora i que comença a apuntar actituds i a delimitar com hem de ser tots.
Foto de Manel Haro.
Podríem dir que la màgia és present durant tot el llibre? En la mirada a l’altra banda de la finestra, com deia abans, o a través del mirall?
Si, però al final no és a l’altre costat, sinó dins nostre, perquè una cosa és el que mostrem i una altra el que som. També hi ha miralls cap a referents literaris que, si el lector els coneix, li serviran de guia, i si no, espero que tingui curiositat per buscar-los: Plath, Goethe, Pessoa, Passolini… Al llibre hi ha molta herència dels clàssics. De fet, la història d’un home que vol tornar a casa amb la seva família és tan antiga com la d’Ulisses a l’Odissea.
No és l’únic referent mitològic que trobem al llarg de la història. De fet, el pare del Salvador és diu Dionís, com el déu grec.
Sí, està ple de miralls. Sovint els déus de totes les mitologies no acaben de sentir-se complets en la seva eternitat i s’acaben barrejant amb els humans i, fins i tot, tenen fills amb ells. El seu és un personatge absent però molt present en tota la trama. Gairebé és una espècie de semidéu que condiciona la vida del seu fill, transmetent-li la maledicció que persegueix els homes de la família a través de l’or, un or que no poden utilitzar però que tampoc poden perdre.
Una gran contradicció!
Al llibre la dualitat és molt present, i no deixa de ser una herència cultural i religiosa. La vida és un impuls oposat: separem els bons dels dolents, la vida i la mort, la felicitat i la desgràcia… Sempre van junts ja que un ens fa agafar la dimensió i el valor de l’altre. Difícilment pots valorar què és la felicitat si no t’ha faltat alguna vegada. La vida, si no conclou no és vida, és una altra cosa. I la mort no pot existir si no hi ha vida abans. Tot està trenat.
Sembla que tots els noms dels personatges hagin estat escollits a consciència. És així?
El poeta romàntic William Blake va dir que la vida és impossible sense els contraris. Si et fixes, els membres de la família del Salvador, com ell mateix, tenen noms lluminosos: Alba, Àngel i Maria. A l’altre costat estan la Nit, el Duque, que era un dels noms amb els quals es coneixia el Diable, o el Bafomet, que és un nom d’un daimon que el cristianisme va convertir en el dimoni de la fertilitat i la sexualitat.
I l’Alícia? Imagino que podria inspirar-se en la protagonista dels contes de Lewis Carroll…
Els llibres de Lewis Carroll són un referent, sí. En aquest cas més que l’Alícia d’El país de les meravelles seria l’Alícia de la segona part, la d’A través del mirall. Ella és un arquetip de fantasia i realitat. Al conte ella s’adorm sota un arbre i així comença tot, que és un somni en certa forma.
En un moment del llibre el narrador ens diu, parlant del Salvador, que «va arribar un moment en què es va oblidar de si mateix, i ja només vivia per somiar. No tenia por de res, tampoc de la bogeria.»
Jung, el deixeble de Freud, deia que els somnis estan fets d’arquetips que anem construint i que ens ajuden a ordenar el món. No he inventat res dient que el Salvador arriba al món amb una herència enverinada. A la meva generació ens deien, fins i tot a l’escola pública, que havíem arribat al món amb un pecat original que havien fet els nostres avantpassats. Els mateixos títols dels capítols de la novel·la podrien ser cartes d’un tarot inventat: la mort, la bellesa, la pietat, la torre… I els malnoms dels personatges són noms d’animals: el saltamartí, la papallona, la guineu, el talp… Em serveixen per construir i situar-los dins d’uns arquetips.
La música, com probablement no podia ser d’altra manera en el seu cas, té un paper molt present en la trama.
Al primer llibre les referències musicals ja eren molt presents, crec que superaven el centenar. Vaig llegir una entrevista amb el psiquiatra Luis Rojas Marcos on li preguntaven per aquells moments que sembla que tot se sincronitza i ell contestava que això passa sempre però que no sempre hi estem atents. Amb la música passa el mateix; la vida, el carrer, tot és ple de música i de bandes sonores però si la deixem al marge és només soroll. Jo miro d’utilitzar-la tant per definir els personatges com per construir ambients i anunciar que som a punt de passar a una altra dimensió diguem-ne més màgica. La música, sempre que sigui sincera, és fascinant. Cançons com Dream baby dream, de Suicide, o Free fallin’, de Tim Petty, em serveixen per anunciar el camí. Les utilitzo com les sento jo en la vida. Així d’important és la música per a mi.
Crec que algunes cançons de Sopa de Cabra, com Els teus somnis o Hores bruixes, encaixarien perfectament en aquesta banda sonora.
Aquestes que esmentes serien perfectes. Com deia al principi, la llavor d’aquest llibre va començar fa més de trenta anys. Suposo que ja sentia la necessitat d’explicar-ho però primer havia d’entendre-ho i aquesta recerca va anar deixant rastres al llarg dels anys. Haig de dir, però, que m’he adonat després d’escriure’l, abans no n’era conscient. Però perfectament podria haver fet una cita a l’inici del llibre amb el començament d’Els teus somnis: «Enllà més lluny de les estrelles / a l’altra cara del mirall / on tot és més senzill d’entendre / la porta espera oberta.»
Els personatges transiten per diferents escenaris com Eivissa, Girona, Barcelona o Vallgorguina.
Els vaig escollir perquè els conec i podia parlar detalladament sobre ells, però també perquè tenen un cert component màgic. Alguns fins i tot diuen que són portes, en pla esotèric, com la cala Es Vedrà a Eivissa. I a la Fageda d’en Jordà, a la Garrotxa, sembla que en qualsevol moment, d’entre els arbres i les fulles, hagi de sortir un grup de follets. Cadaqués o Portlligat, per exemple, són de certa manera espais que difuminen la realitat, segurament per la dimensió que Salvador Dalí els hi va donar.
Parlant de Dalí, al llibre fa menció a un quadre seu de 1918, La sardana de les bruixes, on un grup de dones despullades i agafades de les mans volen fent rotllana, sobre les aigües de la badia de Cadaqués.
Tant Dalí, Goya o Courbet m’ajuden a construir l’imaginari, l’ambient i món d’aquests personatges. Al tercer capítol, el Campaner pregunta, citant a Unamuno, qui és més real, el Quixot o Cervantes? I la resposta és el Quixot, perquè de Cervantes no en sabem tant. Passa el mateix amb Hamlet o Macbeth, que són més reals que el propi Shakespeare, o el mateix Ulisses, que és més real que Homer perquè en el fons no tenim cap prova que existís. Això demostra que la ficció pot explicar millor la realitat que la pròpia realitat. És com un poema, ni falta ni sobra res; al contrari de la vida a la qual li sobra molt soroll.
A la novel·la diu que «l’èxit és com la lluna, que per més que caminem cap a ella mai no arribarem a tocar-la, només serà l’excusa per caminar i conèixer el que hi a cada pas.» Pensa el mateix Gerard Quintana?
La felicitat i l’èxit no són espais permanents. Si arribes a l’èxit, després què? Has de lluitar per mantenir-lo? Deixar de tenir-lo és un fracàs? Una vegada la Maria del Mar Bonet em va dir que per saber si una cosa té èxit has d’esperar que passin, com a mínim, trenta anys, per comprovar si ha quedat endins de la gent o no. Per a mi l’èxit podria ser que arribi el final i que, com l’Arcadi Oliveres, un hagi estat d’acord amb el que ha fet, sense mentir-se a un mateix i sempre amb consciència de grup i amb tot per aprendre. Eduardo Galeano deia, tot i que ho va recollir d’un altre escriptor, que quan perseguim l’horitzó, si fem deu passes, ell en fa deu més enllà i, per tant, no aconseguim arribar-hi mai. Per què serveix, llavors? Doncs per caminar, per seguir caminant.
