Quan tornem a casa

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

La novel·la El cielo de medianoche (Blackie Books, amb traducció de Carlos Andreu), de Lily Brooks-Dalton (Vermont, Estats Units), gira al voltant de l’univers. Un dels protagonistes és Augie, un astrònom de setanta-vuit anys que s’ha quedat sol a l’observatori Barbeau de l’Àrtic per voluntat pròpia. A la resta de persones les van evacuar, i ara no aconsegueix establir contacte per ràdio amb ningú en tot el planeta. Augie creu que està sol fins que un dia es troba una nena que diu anomenar-se Iris i que aparenta uns vuit anys.

Al mateix temps, una astronauta de cognom Sullivan, a la qual diuen Sully, és a la nau Aether, amb altres companys, tornant a la Terra després d’una missió de reconeixement per Júpiter. Però alguna cosa passa, ningú sap ben bé què, però la comunicació entre la nau i la Terra és nul·la. Tant Augie com Sully i els seus companys sospiten que alguna cosa ha passat al planeta. Augie s’agafa a la ràdio com a única forma de sobreviure i de no abandonar la seva sort a una nena que no sap d’on ha sortit. Tots dos seguiran intentant establir algun contacte, i aquesta comunicació serà essencial per al desenvolupament i el desenllaç de la història.

El cielo de medianoche fa èmfasi, des del principi, en les descripcions dels paisatges i dels personatges. El múscul narratiu rau en aquestes descripcions detallades i aclaridores dels protagonistes i dels seus entorns. Així, temes com l’oblit o el pas del temps tenen una importància cabdal en una novel·la que explora l’essència de l’ésser humà i la caiguda de la civilització, a la qual li ha passat alguna cosa perquè no s’aprecien senyals de vida, almenys per la ràdio.

Se’ns descriu Augie com un home ètic però esquerp, amb grans aspiracions, una de les quals és ser recordat. Es troba en un observatori, on té temps de sobres, així que analitza el seu passat i els entrebancs amb els quals s’ha trobat al llarg de la seva vida, mentre assimila la seva vellesa i albira la fi dels seus dies. Augie és la representació de la solitud allà, on la bogeria portada a l’extrem es converteix seny.

Sully, en la seva nau, durant els mesos que triga a tornar a la Terra, també pensa en els seus pares i en la filla que va deixar enrere dos anys per anar a l’espai. A través de la ment de Sully, el lector també percep el sentiment de culpa i remordiment que pateix, com Augie en la Terra. Encara que intenta donar suport als seus companys quan ho necessiten, ella també sent un trencament interior que no hi ha manera d’arreglar. El silenci glacial i galàctic envolta els protagonistes, mentre se succeeixen els capítols alternant a Augie i a Sully. La narradora, a més, manté al lector en tensió per saber si la nau arribarà a establir contacte amb l’observatori -i, en aquest cas, què es diran- i si es resoldran els enigmes sobre la civilització.

El cielo de medianoche posa davant els ulls del lector la immensitat de l’univers, les possibilitats que ofereix i els misteris que abasta. L’autora també analitza les decisions que prenem, els intents de reconciliació amb el passat i amb les persones, els llaços humans i el que deixem enrere. És una història molt cinematogràfica; tant, que ja s’ha fet una pel·lícula sobre ella, dirigida i protagonitzada per George Clooney, es pot trobar a Netflix. Llibre i pel·lícula tenen moltes diferències, però totes dues estan molt bé.