‘El juego del calamar’, tot un fenomen global

Manel Haro / @manelhc

Com tants milions de persones arreu del món, he caigut seduït per la sèrie de Netflix El juego del calamar. L’eix argumental d’aquesta producció sud-coreana, escrita i dirigida per Hwang Dong-hyuk, és un joc macabre. Tots els participants han estat seleccionats de forma molt estudiada per la seva situació de precarietat. La majoria té grans deutes i poca cosa a perdre, així que és fàcil que s’avinguin a acceptar les regles del joc, perquè el premi és una gran quantitat de diners que resoldria els seus problemes i -el més important- els hi suposa una oportunitat de canviar la seva sort, el seu destí. Ara bé, el preu a pagar és la pròpia vida, perquè aquells que perden en cada prova -cada una de les quals és un joc infantil- són eliminats. Literal i violentament.

El protagonista és Seong Gi-hun (interpretat per l’actor Lee Jung-jae), un home endeutat, divorciat, qui va perdre la seva feina i està a punt de perdre la seva filla, després que la mare d’ella tingui intencions d’endur-se-la amb la seva nova parella als Estats Units. Ell és un dels 456 jugadors seleccionats. Tots ells desconeixen les implicacions del reglament, ho descobriran en la primera prova. El contracte de participació té poques clàusules, però una d’elles és que si la majoria de participants ho vol, el joc s’acaba i cadascú pot tornar a casa seva. I aquí la primera qüestió que ens planteja aquesta sèrie: ¿seran capaços els concursants de renunciar a la possibilitat de guanyar els diners per protegir la seva vida? I la dels altres?

Un dels atractius de la sèrie -fa lleig dir-ho amb tanta frivolitat- és saber qui passa a la següent fase i qui es queda pel camí. En aquest sentit la sèrie està ben pensada perquè entre els personatges n’hi ha que ens cauen molt bé i d’altres que ens cauen molt malament. Cada capítol ens permet saber una mica més sobre la història personal de cadascú, la qual cosa fa que sentim més o menys empatia per ells. Ara bé, la gran virtut d’El juego del calamar -penso- és que té molt de retrat social o, almenys, ens permet conèixer els diferents valors que té cada personatge. No cal dir que el protagonista està en el costat bo d’aquesta història.

Veient la sèrie, molt sovint ens podem preguntar a nosaltres mateixos què faríem en cada situació que planteja el guió. Seríem capaços de sobreviure? A qualsevol preu? Respondre des del sofà de casa és fàcil, especialment si no sentim les estretors econòmiques que pateixen els personatges, però així i tot, penso que és un bon exercici. En el rerefons de la història hi ha, per una banda, la manca d’escrúpols dels qui tenen diners (el capitalisme més ferotge) i, per l’altra, la desesperació dels que no en tenen (i en aquest grup, els que estan disposats a tot per sortir del pou i els que prefereixen mantenir els seus valors).

La sèrie ha esdevingut un fenomen global, ha estat la més vista de la història de Netflix i fins i tot he llegit que les sabatilles Vans que porten els protagonistes han augmentat les seves vendes un 7.800%. Poca broma! L’efecte viral és tan gran que fins i tot alguns dels jocs s’han colat als patis d’algunes escoles en diversos països, la qual cosa ha generat una comprensible preocupació entre els adults. El juego del calamar no és una sèrie més violenta que altres produccions, però enganxa molt i té una estètica que la fa atractiva. Aquest barreja entre ingenuïtat infantil i violència adulta, entre puresa i corrupció, entre moral i ambició segurament ens situa a nosaltres mateixos al mig d’aquest joc, encara que només sigui des del sofà de casa i a través de la imaginació (per sort!).