Desaparició a la Barcelona marginal

Júlia Costa / @liujatasco

L’autora d’aquest llibre és, en realitat, el nom d’una experiència. La novel·la es obra de l’escriptor David Cirici i de la periodista i guionista Carmen Fernández Villalba. No he entès el rebombori que ha aixecat això de què el llibre premiat amb el Planeta d’enguany fos obra de tres homes que havien triat un pseudònim femení, això dels llibres fets en equip no és res de nou i que el nom inventat sigui femení o masculí té, segons la meva opinió, poca rellevància.

En aquesta novel·la, No em busquis (Rosa dels Vents/Ediciones B), sense tenir un argument excessivament original, s’hi percep la grapa de dos professionals amb molta experiència i ofici que li saben donar un to de trepidant telefilm, sense que això sigui res negatiu, més aviat el contrari. Ens explica la recerca que una dona de casa bona, Sílvia, executiva d’èxit i amb diners, fa del seu fill, que es trobava en tractament a causa de l’addicció a les drogues i que ha desaparegut de forma misteriosa i sense més pista que un missatge al mòbil amb la frase que dona títol a la novel·la.

La dona el buscarà pel seu compte, trobarà una noia, Moni, d’un nivell social molt diferent, que el coneixia, i seguiran els camins de la ciutat marginal per a saber-ne alguna cosa. És interessant i ben documentat el tema de les teràpies de rehabilitació, molt ben explicades i que recorden els antics exercicis espirituals, per les seves normatives i els seus dogmes. El llibre reflecteix amb més exactitud el món de la Barcelona benestant que no pas el de la marginació, llisca per alguns tòpics sobre barris humils, delinqüència, narcopisos o immigració miserable i hi ha un excés de referències, en el cas del món benestant, a llocs i marques de productes o roba. La transcripció del llenguatge dels personatges dominicans potser no calia que fos tan fonètica i en ocasions es cau en excessos dialectals a la recerca d’una difícil naturalitat.

Malgrat determinats tòpics i convencions la història se segueix amb interès, està molt ben escrita, té la grapa de copsar l’atenció lectora ben aviat i és un d’aquells llibres de suspens que no es pot deixar fins al final. Un final excessivament complaent, considerant els llocs i personatges amb els quals s’ensopeguen les dues dones en la seva investigació espontània, i una mica apressat i convencional, de fet. Estem davant d’una novel·la d’enjòlit, actual, que no pretén trasbalsar en excés els lectors ni entrar en situacions massa transgressores. En el fons, aquestes limitacions esdevenen un mèrit perquè la novel·la pot arribar a un públic ampli i divers i fer recuperar el gust per a la lectura d’entreteniment, indispensable i necessària.