Escoltar un directe de Maurizio Pollini (Milà, 1942), pianista italià de llarga trajectòria i consolidadíssim prestigi, és tot un esdeveniment. El vaig conèixer -com tantes persones- apropant-me a les seves gravacions de Chopin, les quals han esdevingut referencials arreu del món. Al Palau de la Música, durant el descans del concert que va oferir dintre de la imprescindible temporada d’Ibercamera, un espectador que seia a la meva dreta comentava als seus acompanyants: «jo ara tinc seixanta-vuit anys, i quan tenia vint-i-vuit ja escoltava Pollini en casset.» El devia agafar en els seus inicis. La conversa venia perquè un d’ells preguntava quina edat devia tenir Pollini: tots ells es van passar de llarg en la resposta. El pianista encara no ha fet els vuitanta.
A la meva esquerra, dos nois joves, de menys de trenta anys, comentaven que aquell concert era una experiència per recordar-la sempre. Passió intergeneracional la que aixeca Pollini allà on va, i això que en aquell moment del concert, el pianista encara no havia començat amb Chopin, el plat fort per a bona part del públic. La primera meitat va estar dedicada a peces de Schoenberg i Nono, dos compositors que Pollini coneix i ha interpretat sobradament. De fet, l’obra de Nono que vam poder escoltar, …sofferte onde serene…, una composició electroacústica per a piano i cinta magnètica, va ser creada el 1976 en una col·laboració del compositor amb Pollini i a ell va estar dedicada. Escoltar aquesta peça, amb la direcció de so d’André Richard, va ser realment estimulant, no només perquè suposava la primera presa de contacte amb Nono per a molts dels assistents, sinó també perquè era una oportunitat de testimoniar les habilitats de Pollini amb estils ben diferents però amb composicions de gran profunditat. Se li notava l’esforç, però això no li va treure llum en cap moment.
Pollini ha tocat tots els pals al llarg de la seva carrera: Bach, Beethoven, Mozart, Schoenberg, Brahms o Webern, entre altres. De Schoenberg vam escoltar les Sis petites peces, op. 19 i Tres peces, op.11, una mostra de les primeres atonalitats en l’obra del compositor vienès, i el pianista italià va fer una execució brillant, demostrant ja des de bon començament que segueix en plena forma. Ara bé, allà on el públic més es va entregar va ser amb la Sonata núm. 2 en si bemoll menor, op. 35 i la Polonesa en la bemoll major, op. 53 dues de les obres més conegudes de Chopin. El contrast de tempo entre el ràpid finale de la Sonata i la delicadíssima marxa fúnebre van mostrar que Pollini no només enlluerna quan sembla que les mans li volen sobre les tecles.
El concert va estar completat per una masurca -que no apareixia inicialment en el programa- i la Berceuse en re bemoll major, op. 57., les dues de Chopin. Al final de la sessió, els llarguíssims aplaudiments del públic van fer tornar Pollini diverses vegades a l’escenari a saludar. Magnífic concert el que ens va oferir aquesta llegenda viva del piano, d’aquelles nits que, certament, es recorden durant molt de temps. Gràcies a Ibercamera, ja puc dir que he escoltat Pollini en directe i era com havia somiat. Impressionant.
