Vides sense fortuna

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

Allò que fem i que ens passa en la nostra infància i joventut determina com serem d’adults. De vegades, una acció desgraciada destrueix tot el futur i condemna algú a una vida fràgil, tràgica o breu. Al final siempre ganan los monstruos (Blackie Books) és la primera novel·la de Juarma (Deifontes, Granada, 1981), on un grup d’amics es mouen entre la droga i la marginalitat, sobrevivint com poden als fantasmes del passat fins que la seva lluita es fa insuportable.

En aquesta novel·la, situada en un poble fictici de Granada anomenat Villa de la Fuente, apareixen personatges com Juanillo, Jony, Lolo, Dani o Liendres, que pertanyen al mateix grup d’amics, i altres secundaris com María, Vanessa, Antoñica i el Cucaracha. És una novel·la coral on els personatges es mouen pel món de la nit i exploren els conceptes d’amistat i d’amor. La desgràcia que pateix el Juanillo desencadena una sèrie de successos que els marcarà a tots. Aquest esdeveniment, l’abans i el després, el coneixem a través de les veus dels propis personatges, que de vegades parlen amb un llenguatge col·loquial. Així, el lector coneix detalls que ningú no hauria de saber, secrets tancats dins de cadascú que construeixen una novel·la tan humana com tràgica.

Llegim diverses versions diferents de cada succés, segons qui l’expliqui. Són històries i anècdotes d’un grup d’amics amb vides desafortunades i mal encaminades, marcades per pares alcohòlics, la visió de veïns marginals, la insolidaritat o la violència domèstica. Van viure la seva infància el 1992, amb els Jocs Olímpics i la mort de Camarón de la Isla de fons. Escoltem la veu dels exclosos, aquells dels quals se’n parla molt però als quals se sent poc. Juguen al FIFA i no semblen tenir gaire futur, amb excepcions. Persegueixen la felicitat amb ganes, però acaben plens de cicatrius i sense aconseguir el seu objectiu. En definitiva, són persones destrossades pel passat i per les seves circumstàncies.

El grup d’amics construeix presents que es mantenen malament i aviat ses rovellen. Per això, recorden estones del passat, de les seves respectives infàncies, i no troben la sortida per enlloc. Aquests malabaristes de la vida diuen paraulotes, tenen visions estranyes i valoren la fraternitat. Somien, però sempre es desperten abans d’hora, sense tocar mai allò que anhelen. Aquest present els arrossega: odis, picabaralles, mentides, xerrameques, interessos, conveniències, desintoxicació, supervivència, autocontrol, ansietat. Les seves són infàncies traumàtiques que els han transformat en adults irascibles, abusadors o depressius. La força del dolor es manifesta en cadascun. Es trenquen, es desfan i no queda res que es pugui salvar, de vegades per les drogues.

L’autor critica la idea social de felicitat, plenitud i èxit, sobretot quan s’associa amb formar una família. També fa una crítica a la droga, que de vegades és el camí que escullen persones amb una infància dura o una vida desastrosa. Tot i que té tocs d’humor, és una novel·la tràgica i dolorosa, perquè per molts esforços que hi posin, els monstres (les drogues, les addiccions en general, l’ansietat, la depressió, el passat) no se’n van. Sempre guanyen.