La celebració del centenari del naixement de Joan Triadú ha propiciat que es reeditessin les seves Memòries d’un segle d’or (Pòrtic). Els llibres de memòries tenen un gran interès però cal pensar que els autors no ens explicaran mai ben bé la veritat de les coses sinó la seva interpretació personal o com volen que la seva vida i la seva tasca passin a la posteritat. És innegable que Joan Triadú va fer una immensa tasca cultural en molts camps, i que, per a molta gent, amb alts i baixos, es va convertir en un referent. Un referent amb aspectes polèmics, això sí. Malgrat els entrebancs i problemes Triadú considera que el segle XX ha estat d’or pel que fa a la revitalització del català, i possiblement sigui així quan contemplem el que s’ha fet, sense prejudicis i amb una certa objectivitat.
Triadú va néixer en una família relativament modesta, va ser fill únic, cosa que en l’àmbit modest era un gran avantatge, encara més si eres un noi. La memòria sentimental familiar és un dels elements que donen vida a aquest llibre que cau en el parany, en ocasions, de voler dir massa coses en un gruix relatiu de pàgines. Per algunes referències i ressenyes sobre el llibre m’adono que, en general, com sol passar, cadascú es queda amb el que li convé i que hi ha una certa tendència, com passa amb molts personatges de la nostra cultura, a voler evitar la constatació de les contradiccions i els temes espinosos.
Triadú, en canvi, en molts moments, i amb alguna prevenció, sembla voler sincerar-se i admetre, ni que sigui de forma relativa, errors. Hi sovintegen, per exemple, els referents a discussions que van trencar amistats tot i que, amb el pas del temps, moltes d’elles es recuperarien. La tendresa amb la qual es refereix a la seva esposa en molts casos dona a entendre que potser no li va dedicar l’atenció que calia, embolicat amb tanta activitat cultural. I això que entenem que va tenir molta sort amb ella, amb els fills, amb les famílies d’origen de cadascú… La cultura catalana compta amb moltes parelles mal avingudes i amb moltes solituds problemàtiques.
Triadú va ser un crític literari polèmic, amb el qual en molts casos es pot discrepar a fons. La política i la religió tenien un pes evident, en el camp de la pedagogia això es va evidenciar en el tema escolar. Pel llibre desfila un munt de gent, cosa que fa que potser, per als no iniciats, molts fets i personatges siguin desconeguts. Les dones tenen poc pes, al llibre, en comptades ocasions es fa referència al seu pes literari, tot just, com escriptora, trobem Rodoreda. Però son habituals i mencionades com a gestores, secretàries, col·laboradores, això sí.
Triadú evidencia un clàssic, el desconeixement i incomprensió espanyols vers el tema català, fins i tot qüestiona fets una mica mítics, com aquella trobada amb intel·lectuals castellans, i això que un dels seus protagonistes va ser Riba, a qui Triadú té un gran respecte, afecte i admiració. Sobten les referències religioses, és clar que molta cultura nostrada s’havia d’aixoplugar a l’església, a tots nivells, i que aquesta, en bona part, va ajudar molt a la represa cultural. Però, és clar, el tema polític es radicalitzava i la pedagogia era un dels àmbits on es va fer més clara la divisió ideològica.
No vaig conèixer Triadú ni ningú d’aquell món, elitista per necessitat, encara que no es vulgui reconèixer. Tot just, i encara bo, es va admetre l’aportació de Paco Candel que els va descobrir un món ignorat per tot allò que, potser injustament, es va dir la cultureta. Les antologies poètiques, tant de Triadú com de Molas, van ser cabdals però injustes amb gent com ara Sagarra, que tant havia contribuït a estendre un català popular i ben escrit entre la gent modesta.
Els no iniciats anem conformant avui una mena de trencaclosques a base de llibres imprescindibles, memòries, assaigs, biografies, sobre un temps i un país en un moment en el qual la universitat era absolutament minoritària, les persones pobres tenien un munt de problemes per sobreviure i, malgrat tot, les coses milloraven. Inquieta una mica que gent religiosa, cristiana, per una banda, i d’esquerres teòriques, per l’altra, ignorés, amb algunes excepcions, la realitat, per exemple, de la immigració, o en fes una interpretació esbiaixada i teòrica.
Aquestes Memòries resulten una mica desordenades però ens descobreixen tot un món no exempt de tensions, fins i tot quan la prioritat era combatre la dictadura i recuperar el català a tots nivells. Per entrar més a fons en la figura de Triadú comptem amb la biografia d’Agustí Pons i en tot el que va escriure i publicar el mateix Triadú però, també, amb articles i escrits sobre ell, de vegades poc amables, un home amb un tarannà apassionant i vehement que pot semblar poc dialogant en alguns casos. A mi m’han agradat molt, tot s’ha de dir, perquè m’humanitzen molt el personatge i, més enllà dels temes polítics, reivindicatius o literaris, em quedo amb l’evocació intimista i personal del seu context familiar, amb l’enamorament una mica tardà, considerant l’època, seguit d’un festeig d’aquells d’abans, que avui ens poden semblar reprimits i una mica rancis però no pas exempts de romanticisme.
A més, aquestes memòries em desmitifiquen de forma saludable un món que jo contemplava a distància i amb una certa reverència admirativa. Han passat molts anys i hem canviat de segle però encara manca perspectiva sobre les grandeses i misèries de l’època i del seus personatges cabdals, un dels quals va ser, evidentment, Joan Triadú. Estan molt bé els centenaris, per recordar i reivindicar, però crec que sempre es queden curts i s’acaben molt de pressa.
