No he acabat de connectar mai del tot amb les pel·lícules de Nanni Moretti i, malgrat això, no puc dir que no m’hagin agradat. Sempre m’ha semblat que no acabaven de quedar rodones del tot, això pot ser una percepció subjectiva, és clar. En tot cas tenia curiositat per aquests Tres pisos que provenen d’uns contes de l’autor israelià Eskhol Nevo que no he llegit. Moretti, segons he sentit, ha traslladat l’acció a Roma i ha establert lligams entre les tres històries. Abans, en general, Moretti feia servir guions originals seus.
Malauradament, no m’ha fet el pes aquesta història d’uns veïns benestants i amb un munt d’embolics i problemes, problemes que estableixen un ambient melodramàtic excessiu. Fins i tots alguns actors i actrius -tots ells prou bons- semblen en alguna ocasió estar una mica incòmodes en l’intent de donar versemblança a determinades situacions.
Les famílies sempre han estat un gran nucli d’interès per a escriptors i cineastes. No estic d’acord amb allò tan repetit de Tolstoi sobre famílies felices i infelices. La gran majoria de famílies, crec, té moments i èpoques de tota mena. No estem tampoc davant d’una pel·lícula menyspreable, té moments molt bons i d’altres que freguen excessivament el tòpic. Les dones, fins i tot les nenes, en surten, en general, més ben tractades, són comprensives, treballadores, responsables, tolerants… Una d’elles, però, lliscarà pel trist camí de la malaltia mental potser hereditària.
El tòpic del pare intolerant i massa seriós amb fill problemàtic i mare dependent del pare, o el del marit jove que cau de forma sobtada i imprudent en la trampa sexual d’una joveneta de bon veure, són coses que ja hem vist moltes vegades millor desenvolupades. També hi sura el tema de la pederàstia, que esquitxa un pobre avi que perd la xaveta, precisament de la noieta seductora i la sospita es convertirà en una mena d’obsessió absurda per part del pare de la criatura, una nena assenyadíssima, com totes les que hi surten.
No és tant que les històries dels personatges puguin semblar inversemblants, la realitat no té perquè ser versemblant, diuen, i al món succeeixen coses molt raretes. El que passa és que hi manca autenticitat, pel meu gust, i que les narracions estan mal aprofitades. No t’acabes de creure segons què i això, per a mi, és defecte de fàbrica o de guió. Les històries passen, de forma una mica apressada, en deu anys, dividits en lustres, fent servir allò de cinc anys després…, per si et fas un embolic. Fins i tot en la part final passa pel carrer un grup musical que toca un tango i al qual segueixen moltes parelles que dansen, una metàfora massa evident sobre el fet que la vida és un tango, vaja. O sobre allo que hem de ballar al son que toca.
