Hi haurà qui trobi aquest llibre pla, sense punta de conflicte, antic fins i tot. Hi haurà qui ho agraeixi si s’ho pren com una sortida del brogit del dia a dia, de l’estrès de la feina, dels clàxons i dels llums del trànsit de les rondes a quarts de vuit del matí de dilluns a divendres. A qui li agradi contemplar els jardins o es pugui permetre el luxe de cuidar-ne un, o una terrassa plena de testos, o tingui el pis ple de plantes d’interior (si és que d’alguna se’n pot dir d’interior), Recuerdos de un jardinero inglés li farà venir sovint el desig inconscient de buscar els punts verds més propers, de saber-ne més, de tenir-ne més al voltant. I de la mateixa manera que la seva contemplació relaxa els ulls, la lectura d’aquest llibre relaxa l’esperit. Ens parla d’un temps on no hi havia pressa, ni nerviosisme, on la gent es parlava de vostè i no com ara, que ens fan girar la cara amb un eh, tu! qualsevol si és que no et converteixen en família amb un poca solta eh, tio.
Perifèrica ha reeditat aquest llibre de Reginald Arkell (amb traducció d’Ángeles de los Santos) , escrit l’any 1950, potser per ajudar-nos a retrobar la calma dels vells temps, potser per recordar-nos que les vivències de la bona gent també són dignes d’aparèixer a la literatura. Hi haurà qui pensi que la vida de Pinnegar, el vell jardiner anglès que amb prou feines s’ha mogut del poble en setanta anys de vida ni ha fet altra cosa que cuidar del jardí de la senyora de la casa, no té mèrit, però ¿qui de nosaltres pot dir que la seva feina el fa tan feliç? ¿Qui pot tenir tan clar des dels quinze anys el que vol fer tota la vida i gaudir fins el darrer dia fent-ho?
Nosaltres, pobres mortals, més aviat diem que vivim per a la feina, però no perquè sigui quelcom buscat o desitjat, o no sempre si més no. Potser al principi, si tenim la sort de trobar feina d’allò que hem volgut fer i identifiquem com a vocació, i si el món laboral no ens fa ballar com a baldufes. Pinnegar es conforma amb poc: té una vocació clara i se sent privilegiat i agraït de poder seguir-la. Tant li fa quants anys passin: és constant, fidel, i també tossut i cabut però això més aviat l’ajuda a mantenir-se lleial a la seva vocació. Les comparacions són odioses, i com més avancem en la lectura de la novel·la, més envegem aquest vell sempre pendent del jardí i de l’hivernacle a qui els joves li prenen el pel i qui a la seva caseta només hi té per dinar pa, formatge i una ceba.
Pinnegar és un home de principis. I un home que al costat de la finestra des d’on pot contemplar el jardí, pot dir sense embuts que ha estat feliç. El jardí de Pinnegar és la metàfora de la felicitat que ens poden proporcionar les coses més senzilles, del contacte de l’home amb la natura, de tornar a les arrels, de valorar el temps per les estacions, pel temps de florir, de sembrar, de podar, d’adobar… Per cert, la paraula jardí ve del persa antic, i vol dir paradís. Sens dubte, Periférica ha recuperat una petita joia. Tots som, o hauríem de ser una mica Pinnegar.
