Beth Galí (Barcelona, 1950) va estudiar Disseny Industrial a l’escola de disseny Eina de Barcelona del 1966 al 1969. L’any 1982 es va llicenciar en Arquitectura per l’ETSAB (Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona). Juntament amb Jaume Benavent i Andrés Rodríguez té el despatx BB+GG, amb seu a Barcelona, però amb projectes duts a terme arreu d’Europa que van des del disseny industrial fins als espais públics. Entre 1982 i 1988 va treballar com a arquitecta municipal a l’Ajuntament de Barcelona, on va planejar espais públics, entre els quals hi ha el Parc de Joan Miró (1982-89) i la biblioteca del mateix nom (1990), amb Màrius Quintana i Joan Antoni Solanas.
De fet, cal associar el nom de Beth Galí al de la transformació que va fer Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics. Entre 1988 i 1992 va ser Subdirectora de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística i els Jocs Olímpics, des d’on es va encarregar de les àrees olímpiques de Montjuïc, la Diagonal i la Vall d’Hebron. Entres els seus projectes internacionals, hi ha la remodelació dels carrers Patrick i Grand Parade a Cork (Irlanda, 1999) i el districte històric de Hertogenbosch (Holanda, 1993-1995). Aquí, també és obra seva el Sot del Migdia (1988-92) i la Zona de Banys del Fòrum de Barcelona (2004).
Entro en un despatx d’arquitectura on no hi ha tanta gent jove com en altres despatxos on hi he estat.
Fins fa poc, tot això era ple de joves. Però amb aquesta temporada de mig aturada, s’ha anat reduint l’equip, encara que t’he de dir que nosaltres ja veníem d’una època de reducció. També crec que els joves són com nòmades que van als despatxos més afins a la seva edat, a la seva manera de pensar… I nosaltres ens fem grans, és inevitable. Abans aquí venien molts estudiants estrangers (alemanys, holandesos…), perquè a mi em coneixen més a fora que aquí. Ara els estrangers no venen tant per la pandèmia. També abans venien molt perquè els atreia Barcelona, però ara tinc dubtes de si els estudiants venen a Barcelona perquè els atreu l’arquitectura que hi ha aquí.
No?
Barcelona els atraurà per altres raons, però no crec que per l’arquitectura. Venen per despatxos concrets que els interessen. Durant els anys vuitanta, noranta o el 2000, estaven molt atrets pel que estava fent la ciutat, però això ha canviat, perquè a Barcelona no s’engeguen temes tan atractius com abans. Abans volien saber com es feia aquí l’arquitectura, l’urbanisme…. Però ja no ve tanta gent per saber com està fent les coses Barcelona. Segurament, la majoria d’estudiants presents als despatxos d’arquitectura són locals i abans eren sobretot estrangers.
Si penso en la Barcelona dels anys noranta, hi havia un gran discurs de ciutat. Això ja no existeix?
En aquest moment no hi ha una visió general de la ciutat, però tampoc sé si la ciutat ho demana. Quan nosaltres vam començar a treballar en la ciutat, aquesta ho demanava, perquè a Barcelona no hi havia res. No hi havia places, hi havia molts carrers sense pavimentar… Tot estava envaït per cotxes. La ciutat ens demanava que féssim una actuació global amb una manera de fer molt concreta. No pensar tant en planificacions, que són llarguíssimes, sinó en projectes, que és més fàcil. Es pensa i es construeix.
Com se sap què demana una ciutat?
Les necessitats d’una ciutat es poden plantejar, per exemple, per situacions extremes, com el canvi climàtic, la pandèmia, una catàstrofe, o qualsevol tema que porti la ciutat a un gran estrès. Llavors la ciutat et diu que hi has de fer alguna cosa. Cal reaccionar. Ara mateix, l’Ajuntament de Barcelona ho està fent d’una manera molt tímida, i hauria de ser més valent, donar respostes contundents a situacions extremes. La pandèmia ha donat oportunitats, com el canvi climàtic, però les necessitats no s’acaben de cobrir. Hi ha temes que reclamen l’atenció de la ciutat, però l’Ajuntament no ho pot afrontar amb timidesa, perquè les ciutats no admeten la timidesa. Els polítics que fan les coses provant ens porten problemes.
Expliqui’m això.
La ciutat és un artefacte molt potent i qualsevol actuació que s’hi faci en vies de provisionalitat li costa molt d’admetre. La crítica que faig a l’Ajuntament és que no es té el concepte clar del que necessita la ciutat. Agafem el catàleg de situacions extremes que hi ha ara, n’hi ha moltes, la pobresa n’és una, sobretot després de la pandèmia… Ara hi ha moltes situacions insostenibles. Pensem alguna cosa que la ciutat ens estigui requerint. D’aquí surt un estudi urbanístic i arquitectònic que podria donar una resposta innovadora en l’àmbit internacional de les ciutats. Però quedar-se a mitges, fer provatures… la ciutat no ho admet.
Entenc.
Ho fas o no ho fas, és així de clar, però no es pot ser ambigu perquè la gent no ho entén i llavors es produeix el rebuig social. Si estàs convençut del que fas i del que necessita la ciutat, tira-ho endavant. Si no, dona la sensació que l’Ajuntament dona pals de cec en diversos fronts sense tenir les coses clares. Jo no les veig, les puc intuir, però es queda tot a mig camí.
Un exemple podria ser el fet de voler treure el cotxe del centre de les ciutats, una realitat que ja s’ha aconseguit en altres llocs, però a Barcelona sembla que no acaba de crear consens…
Les coses són difícils de gestionar. Una vegada tens l’objectiu, que és treure els cotxes de la ciutat -i això és una cosa que ho entendrà tothom-, després cal gestionar-ho, i això també implica a la indústria automobilística. Has de negociar amb les empreses automobilístiques. Els alemanys ho estan fent, tenen clar que la ciutat no és una entitat tancada en si mateixa, sinó que tots els agents que hi actuen són primordials. En el tema del cotxe, els polítics s’han posat a negociar amb les empreses del motor, sobretot a les grans ciutats alemanyes. Els polítics i el sector treballen de forma conjunta, per exemple a l’hora d’establir terminis, la producció de cotxes elèctrics…
Parc de Joan Miró, obra de Beth Galí, entre altres arquitectes.
I a Barcelona?
Aquí? No ho sé… Ara, a Barcelona, estan tallant carrers, fent-ne d’altres peatonals… però això és una ínfima part del que es necessita. És a dir, fas un carrer peatonal, però no notes que res sigui diferent respecte al canvi climàtic. Si això té una repercussió que fa que la gent pensi que ara és més difícil entrar a Barcelona en cotxe i per tant ve en transport públic… caldria veure les estadístiques. Cal veure si tot aquest temps en el qual s’han fet peatonals carrers o se n’han tallat d’altres ha fet disminuir l’ús del cotxe. M’agradaria saber-ho, estaria bé que ens ho diguessin. Els números s’haurien de veure.
Segur que Barcelona demana moltes més coses.
La ciutat sempre t’està demanant coses, però ara mateix no veig que hi hagi una determinació enèrgica, una gestió que faciliti la gestió de totes les necessitats que la ciutat està demanant. Un dels problemes és que els objectius no són clars ni s’executen. ¿Quants projectes que es van tirar endavant al final no s’han executat? Falta gestió, capacitat d’aliar-se amb altres institucions o entitats polítiques… Si no, no es pot fer res. Per molt que les altres entitats polítiques siguin rivals, t’has d’entendre amb la Generalitat, amb l’Estat…
Totes aquestes dificultats estan motivades per la situació política?
La situació política sempre influeix, però ja hem vist que hi ha polítics que encara que tinguin rivals a l’altra banda de la taula, han estat capaços de tirar endavant projectes. ¿Però quins són els projectes sòlids de Barcelona? París vol fer allò de la ciutat dels quinze minuts, que tots els barris tinguin tots els serveis a prop, de forma que la gent pugui anar en quinze minuts a treballar, a comprar… París està apostant per això, que els barris siguin com petites ciutats perquè puguin funcionar de forma autònoma, per evitar que una persona hagi d’agafar el cotxe i anar a l’altra punta de la ciutat per fer determinades coses. I això la gent ho entén, perquè treballes per millorar la seva vida.
Quin sentiment tenen respecte a la Barcelona actual els arquitectes com vostè que van construir la Barcelona dels noranta, la dels Jocs Olímpics?
La ciutat té els seus moments i els polítics han de saber respondre les necessitats de cada moment. El que es va fer amb la Barcelona d’aquells anys era el que es necessitava. Descobrir això és la part difícil, el que en cada període toca fer en cada espai de la ciutat. La gent jove que no ha viscut aquells anys no ho entén. Hi ha moltes crítiques a algunes transformacions de la Barcelona olímpica, com les rondes. Però abans de criticar les rondes, cal posar el cap en aquell moment exacte, en com estava Barcelona en aquells anys. Perquè llavors era el que s’havia de fer. I cal recordar que veníem del no-res. Després, però, les ciutats evolucionen d’una determinada manera, la ciutat és una realitat viva que es degrada, la tendència de la ciutat és el caos, sense caos no hi ha ciutat.
Però no podem viure en el caos.
Els polítics han de gestionar aquest caos, en general. Si tu afluixes, el caos i la degradació van molt ràpids. Hi ha hagut moments de relaxament aquí. Parlem del turisme, que hi ha tanta polèmica. Si ara tenim molt de turisme és perquè en aquells anys es va vendre Barcelona al món d’una determinada manera. És el que calia fer, perquè no hi havia turisme, el motor econòmic del turisme no existia! Que després la cosa s’ha sortit de mare? Doncs això és el que s’ha de gestionar. S’ha d’estar sempre molt alerta amb l’evolució d’una ciutat. L’important és entendre aquestes dues coses: que allò que es fa en una ciutat és el producte d’un moment determinat i d’unes necessitats concretes i que les evolucions s’han de gestionar i, que si no les gestiones, hi perds el control.
Parlem, per exemple, de la zona del Fòrum… Com la veu?
Difícil, és un dels projectes que crec que no han acabat d’encaixar bé i li costarà fer-ho. Potser també hi ha d’haver espais menys utilitzats. Ens pensem que tots els espais de les ciutats han d’estar molt utilitzats, però potser no està tan malament que hi hagi espais més indeterminats, que la ciutat en pugui fer usos diferents en el temps…
Com?
Vull buscar les parts positives dels projectes que han estat tan criticats, com el Fòrum. Ara el Fòrum ha quedat com un espai indeterminat, però donada la transformació de Barcelona, que existeixi aquest espai indeterminat és molt favorable, perquè tens un espai perquè veïns i entitats poden utilitzar de la manera que vulguin. La indeterminació crec que és positiva, la ciutat ha de tenir espais en terra de ningú. Al cap i a la fi, no és el centre de la ciutat. Però la indeterminació també s’ha de saber gestionar, perquè si no la gestiones sembla que no està reglamentada, que no està codificada. Ara, no sé si està passant del tot això que la ciutat estigui fent un ús lliure del Fòrum.
Espais públics de Cork (Irlanda), obra de Beth Galí.
En quins projectes treballa Beth Galí ara?
Estem amb molts concursos, acabant el projecte d’Hamburg, que porta gairebé vint anys… Parlo del port, davant del riu Elba, perquè la ciutat creix i el port passa a l’altre banda i genera una gran quantitat de sòl públic. Van dividir aquest espai en tres fases, el primer concurs el va guanyar un despatx de Barcelona, el de Benedetta Tagliabue, i el segon nosaltres, el 2005. Ara ja s’està acabant aquesta segona fase. A Bratislava va passar el mateix amb el Danubi i el port fluvial, que es trasllada al sud i genera sòl per fer ciutat. Estem amb el projecte en aquests moment. Estem en molts concursos a Alemanya, i a Luxemburg (tot un barri de la perifèria). M’agradaria treballar aquí, perquè estic tipa de viatjar per tota Europa, però aquí no hi ha gaire moviment, els municipis no mostren energia per tirar endavant projectes, no hi ha molts concursos…
I els clients privats?
No he tingut gairebé clients privats, uns pocs només, sempre he treballat amb les institucions públiques, potser perquè vaig començar a l’Ajuntament de Barcelona amb qui sempre m’hi he entès molt bé. Estem en un stand by forçat. Com que treballem amb l’esfera pública, hem notat una frenada i un tancament de fronteres en molts països. De sobte, els concursos els guanyen els arquitectes locals. És una forma de dinamitzar el sector en cada ciutat. Si Europa tanca aquestes fronteres, una vegada acabats els projectes que tenim pendents, costarà seguir treballant fora d’Espanya. I aquí els concursos d’arquitectura…
Arriba un dels grans temes de l’arquitectura que es fa al nostre país…
És que amb el tema dels concursos jo crec que els arquitectes hauríem de fer alguna cosa. Els concursos són d’una complexitat burocràtica tan inútil, però tan inútil… A vegades veus concursos d’aquí i penses: què és això? A Alemanya, en els concursos, et demanen quatre coses per saber si l’arquitecte és competent o no, mentre que aquí et demanen tanta cosa que… Què ens ha passat? Si per valorar si un arquitecte és solvent només es necessiten quatre coses.
En això coincideixen molts arquitectes…
Els arquitectes ens queixem, però no fem res per canviar les coses. No pot ser que els concursos siguin tan anacrònics i no demanin el que realment és important. Alemanya està ple de nous arquitectes en actiu, aquí és molt més difícil. Els arquitectes joves poden accedir al món laboral a través dels concursos, però aquí és un desori. La burocràcia fa que la resposta sigui també burocràtica. La qualitat de l’arquitectura es ressent. Em sap greu dir-ho, però el que passa aquí amb els concursos és una presa de pel.
Posi’m algun exemple.
Avui en dia tot es fa de manera telemàtica, cal enviar coses que estic segura que ningú ho revisa. Si de sobte hi ha un problema informàtic, quedes eliminat. A l’estranger si veuen que hi ha un problema informàtic, et truquen per dir-te com ho pots solucionar. Quin desastre aquí! Sembla que com més papers i coses et demanin les administracions públiques, més protegits estan elles. A Holanda, per exemple, et demanen quatre coses només: et deixen fer i després decideixen, no t’imposen una altura per als edificis, et diuen que si tu creus que allà hi ha d’haver un gratacel, endavant, però després ells decidiran si hi encaixa o no. Aquí hi ha tantes normatives que és impossible que surti bona arquitectura, has de navegar per tots els impediments que t’imposen.
Zona de Banys Barcelona Forum, obra de Beth Galí.
Passem al disseny. En segueix fent?
Disseny d’elements urbans, sí. Fanals, per exemples. Però disseny quotidià no. Li dono moltes voltes: què necessita la societat ara, en el temps d’Ikea? Si ja hi ha una solució per una mancança, no cal donar-hi més voltes, però he d’identificar necessitats no satisfetes.
El primer FAD el va guanyar amb divuit anys…
He viscut els millors moments de tot! Del començament del disseny, de l’escola d’arquitectura… Tot el que soc ara és perquè vaig viure els moments més apassionants de tot. L’escola Eina va ser producte de l’excisió del CIC, alguns professors van decidir fundar una nova escola del disseny i tots hi volíem anar. Era una època on els conflictes es convertien en petites revolucions. Veníem del no-res, era el 68, jo estudiava i em vaig presentar amb una cosa molt senzilla als premis FAD i el vaig guanyar. Quina sort! Vam passar de córrer al carrer davant dels grisos, per tant estudiàvem poc, a què les coses canviessin en morir Franco. L’escola es va transformar en un centre d’estudis d’arquitectura a nivell europeu de la nit al dia. També treballar a l’Ajuntament en un gran moment de canvi va ser important. Jo hi vaig entrar quan encara era estudiant. Tot canvis successius que vaig viure de primera mà, per casualitat, perquè vaig néixer allà.
I el fet de ser dona marcava?
Jo no he trobat mai dificultats pel fet de ser dona, però com que no soc home, no sé si ells ho han tingut més fàcil. En altres sectors sí sé que les dones han tingut i tenen pitjors condicions i més dificultats. Des de la professió d’arquitectura, no he tingut cap sensació de ser menystinguda o de cobrar menys. Suposo que és complicat que això es noti en aquest sector.
En arquitectura existeix la propietat intel·lectual?
No. Hi ha una pàgina web de Dubai que ven edificis de grans firmes de l’arquitectura mundial. ¿Vols tenir un edifici a la teva ciutat igual que un de Foster? Te’l fan, et venen el projecte o et posen en contacte amb despatxos d’arquitectura d’allà.
S’hauria de regular o és impossible?
És molt difícil, perquè l’arquitectura no és com escriure un llibre. Tu escrius un llibre i cada any reps uns diners en concepte de drets d’autor, però un arquitecte entrega un edifici, cobra, i ja no torna a rebre més diners. És difícil que, des del punt de vista legislatiu, es pugui regular. També et dic que no sé si ens interessa massa tenir idees úniques, penso que és millor compartir-les. Ara es fa una arquitectura molt col·laborativa i molt transmissible i en el futur es podrà identificar aquesta arquitectura perquè tindrà punts en comú. Si algú m’ensenya un edifici, puc dir que és de l’Escola de Barcelona sense saber qui és l’autor, perquè hi ha una coherència i molts elements comuns. Això no està malament.
Té sentit, sí.
Però com que venim d’un moment en què es feia una arquitectura tan d’autor, tan singular… però va ser un moment. La societat també és cada vegada més col·laborativa, més de fer equips, i a mi m’agrada molt aquesta manera que tenen ara els joves, en què cadascú té la seva personalitat però amb elements comuns. Em sento molt còmoda amb l’arquitectura que fa la gent jove ara.
D’aquí cinquanta anys, per quin projecte voldria ser recordada?
Això és dificilíssim, perquè no és només el projecte, és la gent amb qui he treballat, la relació amb els clients… El front del mar del Fòrum era un projecte molt petit, però sempre m’ha agradat molt, i també perquè vaig treballar molt a gust amb l’Ajuntament. També amb els espais públics de Cork, a Irlanda, em sento molt satisfeta, perquè vam casar molt bé amb la gent de l’Ajuntament que portaven aquest projecte. Sentir-te bé amb el client és bàsic per a l’arquitecte. Si parlo d’aquest projecte de Cork és perquè el 50% va ser gràcies al client.
