El clàssic ‘Sinuhé, l’egipci’

Júlia Costa / @liujatasco

Feia molts anys que no veia la pel·lícula Sinuhé, l’egipci, basada en el famós llibre de Mika Waltari (1908-1979), l’escriptor finés més conegut per nosaltres, sobretot per aquest títol, tot i que va ser un molt bon i prolífic escriptor. Les adaptacions al cinema tenen el poder de promocionar la literatura, encara que sovint ens amollin històries diferents i les haguem de contemplar sense voler entrar en massa comparacions. Aquest llibre de Waltari era d’aquells que llegia tothom, quan jo era petita. Se n’han fet un munt d’edicions.

La pel·licula es va rodar uns vuit anys després de la publicació del llibre. És una pel·lícula llargueta però, evidentment, tot i durar gairebé dues hores i mitja es va haver de refer i retallar la història original. Malgrat això crec que va conservar un cert esperit del continut, molt d’agrair. La va dirigir Michael Curtiz, la va produir Darryl F. Zanuck, dos personatges que ja mereixerien novel·la i pel·lícula pròpia. El repartiment és brillant i evocador (Edmund Purdom, Victor Mature, Jean Simmons, Peter Ustinov, Michael Wilding, Gene Tierney, Bella Darvi i uns quants més). Purdom va substituir Marlon Brando, que, per motius sembla que personals, va renunciar a fer el paper principal. Edmund Purdom va fer bons papers, era un actor interessant i ben plantat, però potser no va assolir el reconeixement merescut. Víctor Mature té fama de mal actor, a mi no m’ho sembla pas, al menys no tant com diuen. Ell mateix feia broma amb el tema, per cert.

Michael Wilding, un senyor anglès elegant, que va estar casat fins i tot amb Liz Taylor, amb qui va tenir dos nens, tampoc no va tenir la sort prevista. Aquí fa de faraó Akhenaton, un il·luminat pacifista que queia molt bé en el sector catòlic perquè, de forma lliure i errònia, se suposava que havia anticipat una mena de cristianisme. Waltari es va prendre algunes llibertats però estava molt ben documentat, el llibre beu d’una narració egípcia escrita per un personatge que es deia Sinuhé, precisament. En aquella època s’havien fet d’altres pel·lícules, més o menys serioses sobre Egipte, és una temàtica que té molta atracció i que sempre revifa.

Waltari estableix una certa metàfora amb la situació viscuda amb la Segona Guerra Mundial i el nazisme. El discurs filosòfic del faraó, assumit pel mateix protagonista, que esdevindrà, però, decebut pel que fa a la condició humana, acaba per admetre que potser cal defensar-se però que, al capdavall, l’espècie humana és com és i la violència no es pot evitar. Al capdavall ja diuen que l’infern és empedrat de bones intencions. El faraó és un innocent babau per no voler defensar-se però és evident que encara que hagués plantat cara abans als hitites les guerres sempre produeixen dolor, ressentiment i efectes no desitjats.

Aquest Sinuhé, amb paral·lelismes amb Moisés, sobretot pel que fa a això de ser un nen abandonat al Nil, amb pares adoptius, serà un jovenet amb ideals, vol curar els pobres. Malauradament caurà en el parany d’una mala dona bellíssima. La dona dolenta i el bon home manipulat com si fos un ruc. Bé, no entraré en el tema, la literatura és plena d’aquests tòpics. Sinuhé es dedicarà a fer calerons però, després, tornarà al bon camí i entendrà el llenguatge i la grandesa del pobre faraó pacifista.

La vampiresa perillosa, en aquest cas, va ser Bella Darvi, amant de Zanuck, tot i que el director s’hauria estimat més una actriu avui oblidada, Dana Wynter, que li recordava molt més el conegut bust de Nefertiti. Darvi va ser una dona tràgica, complicada, ludòpata compulsiva… Zanuck li va anar pagant els deutes de joc fins se’n va cansar i ella es va suicidar, després d’uns quants intents fallits, amb poc més de quaranta anys.

Expliquen que Cecil B. de Mille va comprar alguns dels decorats i elements de l’atrezzo del Sinuhé i que els va fer servir a Els deu manaments. Sembla que hi ha fins i tot documentals on s’assenyalen les coincidències. Hi ha gent aficionada a esbrinar aquest tipus de misteris anecdòtics i m’encanta que sigui aixi.