Un viatger arriba -una nit d’abril- a una petita ciutat indeterminada. No sembla que la seva estada tingui un objectiu concret, però sí que sabem que està de pas. Mentre va cap al seu allotjament, analitza tot el que veu i les persones amb les quals es creua. Ho fa amb una mirada incisiva, des de certa posició de superioritat, una mica com marcant les distàncies amb el seu entorn: «vaig sentir allò que es deien els uns als altres i vaig percebre la misèria dels seus destins, la petitesa de les seves vides, l’estretor i l’escassa importància de les seves penalitats.»
Ens diu en algun moment que ja és vell, però sense que tinguem clar quina edat té exactament. En arribar a l’hostal, coneix la cambrera, Anna, una noia enamorada d’un home amb qui va tenir un fill que ha de cuidar sola perquè el seu amant té una altra vida i se n’ha distanciat. El nostre protagonista s’enamora ràpidament d’ella, encara que no la coneix. En realitat, el seu no és un amor gaire sòlid, perquè aviat deixa d’estimar-la quan descobreix una altra dona que mira cap al carrer des de la finestra de l’edifici de Correus.
Ell diu que l’Anna li fa massa llàstima -per la seva situació personal, per ser un cor trencat– com per a estar amb ella, però el cert és que no té les coses clares, perquè en algun moment valora si és millor lluitar per la dona de la finestra o intentar-ho amb la cambrera de l’hostal. I és que el viatger, només veure aquella dona de l’edifici de Correus, queda seduït, d’una manera obsessiva. De fet, és fàcil veure que aquest bon home no és gaire estable, i ens recorda a aquells altres personatges que unes dècades abans havia inventat el noruec Knut Hamsun als seus llibres Fam i Misterios.
Abril: Historia de una amor és un relat primerenc de Joseph Roth, publicat el 1925. És de lectura molt senzilla i curta, l’edició d’Acantilado (amb traducció de Berta Vias Mahou) no arriba a la cinquantena de pàgines. Llegint-lo és fàcil quedar atrapat per aquest petit aire de misteri que envolta el protagonista, i també per la seva capacitat d’enamorar-se de dones que no coneix, però que l’han enlluernat amb una simple mirada. Sempre m’han semblat molt tendres aquests rampells amorosos que en l’actualitat en semblarien tan irracionals. Per sort, la literatura ens permet viure -encara que sigui per una estona- de manera irracional i plena.
