M’ha sabut greu acabar aquest llibre, de gairebé cinc-centes pàgines, que es llegeix com una novel·la apassionant o, més aviat, com un llibre de narracions, ja que els capítols gairebé es poden llegir de forma individual, tot i que en ocasions l’autor ens fa algunes anticipacions que esperonen l’interès per no deixar la lectura.
Manel Alías (Berga, 1977) va acceptar, de forma una mica atzarosa, anar a fer de corresponsal de TV3 a Moscou. Al llarg de set anys ha descobert i après a estimar un immens i difícil país, complex i no sempre amable ni agradable, tant per alguns aspectes socials i polítics, com pel clima, duríssim en molts indrets que el periodista ha volgut visitar. El seu llibre, Rússia, l’escenari més gran del món (Ara Llibres), ens connecta amb el millor periodisme català, no té res a envejar a clàssics com Gaziel o Pla ni tampoc a llumeneres periodístiques de nivell internacional. Estem davant d’un gran llibre per tenir i rellegir de tant en tant, que anirà amb nosaltres durant molt de temps després d’haver-lo acabat.
Alías intenta explicar el que veu i defuig valoracions subjectives, encara que en algun moment no se’n pugui estar, cosa que humanitza la seva visió del país i de la seva gent. Per exemple, en un determinat fragment comenta que no trobaria just comparar Hitler amb Stalin però Sebastian Haffner, en alguns dels seus llibres, com ara Observacions sobre Hitler, sí que ho fa, i amb una bona base, és clar que pertany a un altre context i a una altra generació. Hafner era també periodista. Darrerament els millors llibres d’història contemporània que he llegit son obra de periodistes.
Aquestes cròniques són literatura de categoria. L’autor ens narra coses horribles del passat rus, però també del difícil present i, al mateix temps, valora les coses que van be, la gent extraordinària i profundament humana que ha conegut i, tot que en el conjunt hi pot pesar el fet d’haver format allà una família, les qüestions personals tenen el lloc convenient i oportú i contribueixen a millorar la comprensió d’una cultura sobre la qual pesen tòpics, romanticismes, enyoraments polítics i literatura clàssica mitificada. Hi ha fragments divertits, com ara l’anada i tornada catalana, reivindicativa, amb la intenció de celebrar l’aniversari de la revolució. I és que en molts moments una subtil ironia ens ajuda a suportar els fets més incòmodes.
Rússia va ser un somni per als sectors miserables d’una Europa injusta, després va conformar un mite intel·lectual de l’esquerra elitista i, més endavant, va esdevenir un desengany polític mal assumit, com tants altres però de més gruix. Ens entendrim amb personatges com ara aquestes dones supervivents, tan grans, que encara treballen i que han vist de tot, o que mantenen el miratge patriòtic atiat per les glories bèl·liques, sobretot de la Segona Guerra Mundial. L’autor ens acosta a una realitat viva, diversa, que fa pensar que aquest llibre esdevindrà, amb el temps, un document imprescindible per conèixer aquell país en aquests darrers anys, l’era Putin, que sembla que va per llarg. De moment, Navalni, mencionat en alguns apartats del llibre, torna a estar empresonat.
Hi ha persones que en un viatge turístic de quinze dies t’interpreten de forma frívola qualsevol cultura però per poder-s’hi immergir fa falta passar temps al lloc, viure allà, treballar-hi, parlar amb la gent, aprendre l’idioma. Els capítols que incideixen en el tema del fred i dels grans espais solitaris són impressionants i el millor de tot és que el periodista ens explica les coses de forma planera, però amb una grapa remarcable i amb un nivell de redactat excel·lent.
Al capdavall, malgrat la manca de llibertats i la duresa de la vida, en llegir aquestes cròniques hem d’admetre la gran veritat, que a tot arreu hi ha bona gent, persones que estimen la música, la poesia, la natura, els amics, les criatures, tot i que sovint han de deixar de mirar massa enrere i valorar la vida i les seves possibilitats.
Gairebé desitjaries que l’autor anés a parar a algun altre lloc del món per poder, d’aquí uns anys, retrobar un llibre d’aquest estil sobre qualsevol altre indret desconegut o poc conegut a fons i la seva gent. Estem davant d’un text de gruix, un clàssic del periodisme modern. Un llibre per llegir sobretot en aquests temps estranys, que ens aboquen al plany i la queixa. Si per algunes de les narracions del llibre hi percebem l’horror, en d’altres la humanitat de la gent que hi trobem ens fa confiar en la bondat humana, capaç de surar per damunt dels disbarats més terribles.
L’autor encapçala el llibre amb la cita d’una activista feminista, Dària Serenko; explica que no pensava recórrer a aquests encapçalaments però que aquest el va colpir per la contradicció que conté: «Anem cap a millor i cap a pitjor, simultàniament.» Potser el destí dels humans, en general, hagi de ser admetre que així són les coses, millors i pitjors a la vegada, en molts aspectes i a molts nivells. Quan ens parlen a fons de persones, siguin d’on siguin, ens estan parlant, també, de nosaltres mateixos i d’una mena d’ànima universal que és patrimoni de la bona gent de tot arreu.
