Categories: CLÀSSICA Òpera

Una ‘Partenope’ festiva al Liceu

William Christie i Les Arts Florissants van oferir una versió en concert de l'òpera de Händel amb veus joves


Albert Mena / @jakoblenz


Ha arribat per primera vegada al Liceu de Barcelona l’òpera Partenope de Händel de les mans de William Christie i Les Arts Florissants en una versió juvenil, interpretada per les guanyadores del programa Jardin du Voix que el mateix Christie dirigeix juntament amb Paul Agnew. Lluny de buscar fer una representació d’òpera convencional, la producció semiescenificada que va dirigir Sophie Daneman no va abandonar en cap moment la reflexió sobre la naturalesa exageradament dramàtica del text, oferint-hi una resposta tradicional, gràfica i efectiva.

L’equip d’intèrprets va poder mostrar el seu domini tècnic i d’estil, marca de la casa, on s’ha pogut palpar com el treball amb Christie els ha permès adquirir recursos per fer front als nombrosos reptes dels rols de l’òpera, a destacar la pronunciació italiana, formidable tot i no ser perfecta. Tot i el control tècnic i estilístic sí que es feia més palès, a mesura que avançava la nit, que els intèrprets tenen encara camí per fer pel que fa al desenvolupament dramàtic dels personatges.

Així i tot, el treball teatral va fer que l’experiència fos molt més lleugera i entretinguda. Va destacar per rang vocal, color, volum i domini la soprano Ana Vieira Leita, que tot i no haver tingut temps d’aprofundir en la naturalesa capritxosa de Partenope sí que va resoldre amb molta classe i elegància els nombrosos reptes de coloratura, cant filat i de salts d’interval. Possiblement el seu millor moment va ser la deliciosa ària Qual farfalletta.

Molt notable també Hugh Cutting com a Arsace, de timbre càlid i atractiu que va ser potser el més convincent pel desenvolupament psicològic del personatge, especialment a Furibondo spira il vento i Sento amor con novi dardi. Segurament en altres àries no va estar a la mateixa alçada, encara que va estar entregat en tot moment. La resta del repartiment va ser menys interessant, amb bona feina d’Alberto Miguélez Rouco i Helen Charlston (ella es va lluir a Arsace, oh dio, così, on l’absència de coloratura i agilitats l’ha permès adquirir més gravitas i on ha pogut fardar de timbre). Un pas per enrere l’Emilio de Jacob Lawrence i l’Ormonte de Matthieu Walendzik.

Del llegendari conjunt Les Arts Florissants només cal dir que van anar de menys a més, amb un inici un pèl fred i ràpid, però en qüestió de minuts ja van recuperar el seu dinamisme habitual i destacar també la feina del concertino Emmanuel Resche, meravellós acompanyant de Partenope a l’ària ja mencionada Qual farfalletta. Veure a Christie a Barcelona tant sovint és un privilegi que no hauríem de perdre de vista i que esperem seguir gaudint molts anys més.

Articles recents

  • LLIBRES
  • Relats

Vides (aparentment) normals

'Quan cau la nit' són relats del suís Peter Stamm que exploren la fragilitat humana…

13 hores enrere
  • Clàssics
  • LLIBRES

Una noia per recordar

'La meva Àntonia', una de les grans novel·les de Willa Cather, ens trallada al món…

2 dies enrere
  • CLÀSSICA
  • ESCENA
  • Òpera
  • Òpera

‘Aida’ al Liceu: art i violència

Brillant la direcció musical d'Antonello Manacorda en una proposta escènica de Shirin Neshat rica en…

3 dies enrere
  • LLIBRES

Abans i després del desmai

A 'Oxígeno' Marta Jiménez Serrano narra l'experiència que va viure quan va estar a punt…

4 dies enrere
  • Ciència
  • Filosofia
  • Humanitats
  • LLIBRES
  • Pensar el món

Una visió del que ens envolta

Amb 'Una apacible turbulencia' Antonio Ayuso proposa una mirada al món a través de la…

4 dies enrere
  • Drama
  • ESCENA

‘Rutes d’alt risc’, quan mirar deixa de ser innocent

L'obra d’Ignasi Garcia i Barba converteix el turisme de guerra en una reflexió sobre la…

5 dies enrere