Després de veure la llarga pel·lícula de Kyusuke Hamaguchi Drive My Car, basada en un relat de Murakami, encara he necessitat força més temps per pensar en ella, sobretot per intentar entendre on són les seves virtuts. I, la veritat, és que no les hi he sabut trobar. La història gira al voltant de Yusuke Kafuku, actor i director de teatre, que ha perdut la seva esposa d’un vessament cerebral. Poc després arriba a Hiroshima per participar en un festival de teatre internacional, i allà l’acompanya Misaki, una noia jove que li fa de xofer. Allà també es troba amb un jove actor, que participarà en la producció de L’oncle Vània que Kafuku dirigeix. Actor i director es coneixen de temps enrere, quan l’esposa de Kafuku els va presentar, però també de quan el director va enxampar la seva esposa tenint sexe amb el jove actor, tot i que això el director s’ho va callar i s’ho continua callant.
La pel·lícula és el retrat de Kafuku i de la seva relació amb la seva esposa, una relació marcada per les moltes infidelitats d’ella, però també per l’amor que els unia. El director està segur que per moltes aventures que ella tingués fora del matrimoni, entre ells hi havia una relació sincera i sòlida. Ara bé, també és cert que ell tenia certa dependència emocional, perquè en un moment determinat confessa que, per sobre de tot, no la volia perdre. Per aquesta raó, mai va dir-li a la seva esposa que coneixia les seves infidelitats. Kafuku, doncs, és un home que sembla que accepta la seva sort, fins i tot sembla haver acceptat amb força integritat la mort d’ella, però només ho sembla: el seu dolor ha de manifestar-se tard o d’hora.
Una cosa semblant li passa a la xofer, una noia que ha tingut una vida difícil, pels maltractaments que rebia de la seva mare, qui va morir sota una allau. Misaki s’ha fet adulta tota sola, és una persona dura i també sembla adaptar-se bé als contratemps de la vida, però el seu dolor també ha de manifestar-se en algun moment. Al relat de Murakami, inclós en el llibre Homes sense dones (Empúries/Tusquets), la relació entre el director i la xofer és molt més determinant, mentre que a la pel·lícula el paper de Misaki queda una mica més difuminat. De fet, en el relat hi ha temes prou potents que podrien haver donat molt més joc a la pel·lícula, com el tipus de relació que hi havia entre el director i la seva esposa. A la pel·lícula, tot i ser una qüestió important, es perd per uns camins que no acabo d’entendre, com tot el que gira al voltant de la història que ella s’inventa amb un personatge imaginari anomenat Yamaga i la lamprea (l’esposa escrivia textos de ficció).
La relació entre el director i l’actor també és molt més interessant al relat (i això són poc més de quaranta pàgines). No ho dic per comparar, sinó perquè no entenc per què el director (i guionista) posa situacions que eren del tot innecessàries, com la violenta reacció que l’actor té quan li fan fotos en un bar. Què aporta això a la pel·lícula? No hauria estat millor centrar-se en la relació que ell mantenia amb la dona del director? I per què té tant de pes a la pel·lícula tot el relacionat amb la producció de L’oncle Vània? Per què allargar aquesta història fins a les tres hores amb situcions que no aporten res?
Per altra banda, penso que al director se li veuen massa les intencions, es nota quan vol emocionar i quan vol mostrar idees que per a ell segur que eren fantàstiques, però que són totalment gratuïtes i forçades, com incloure alguns crèdits quan fa una hora que ha començat la pel·lícula, eliminar totalment el so i deixar la imatge despullada, apostar per determinats enquadraments de la càmera i, fins i tot, una fotografia (a càrrec de Hidetoshi Shinomiya) massa evident. Moltes coses a Drive My Car em semblen forçades i evidents. Tant és així que els drames personals dels personatges no em transmeten res. En definitiva, m’ha semblat una pel·lícula molt efectista, pretensiosa, exageradament llarga i avorrida.
