Les relacions de parella a la literatura de Murakami poques vegades són senzilles. En les seves narracions és fàcil trobar personatges turmentats per un amor no satisfet i, per tant, afectats per sentiments de frustració, soledat o directament de patiment. A vegades, les seves històries ens situen al límit entre el real i l’irreal, entre la vivència i el deliri (o la fantasia). El seu univers és ple d’ambigüitats, de situacions explicades només a mitges, que fan que cada lector hagi de completar-les amb la seva experiència vital i lectora. Allò que Murakami ens diu i allò que finalment entenem estan en un mateix nivell. I si arribes a aquestes narracions amb l’estat d’ànim una mica baix (per exemple, perquè ens sentim sols o perquè l’amor ens ha deixat alguna ferida significativa), és probable que acabem colpits, que ens sentim radiografiats, justament perquè les nostres emocions formen part activa dels mecanismes narratius de l’autor japonès.
Homes sense dones (Empúries en català amb traducció d’Albert Nolla i Jordi Mas i Tusquets en castellà amb traducció de Gabriel Álvarez) és un recull de relats protagonitzats per personatges ferits per relacions presents o passades i que miren d’adaptar-se -amb moltes dificultats- a una nova realitat. La primera d’aquestes històries és «Drive my car», que ha estat portada al cinema pel director japonès Ryûsuke Hamaguchi. En ella, trobem un professional del món del teatre que contracta una noia perquè li faci de xofer. La jove no sembla haver tingut una vida fàcil: el seu pare va marxar de casa quan ella era molt petita i la seva mare, que tenia problemes amb l’alcohol, va morir en un accident.
L’actor es mostra satisfet amb la noia, fa bé la seva feina, té caràcter, la vida l’ha fet forta. Entre els dos es crea un vincle de confiança que permet que el protagonista expliqui a la noia com era la relació amb la seva dona, abans que aquesta morís d’una malaltia. És així com ens endinsem en les infidelitats de l’esposa, en la necessitat d’ell de conèixer un dels homes amb qui ella va tenir relacions esporàdiques. Aquest relat és una història protagonitzada per ànimes solitàries, sense amics ni família, que comparteixen les seves vides en els trajectes de cotxe.
En un altre dels relats, «Un òrgan independent», Murakami explica la història d’un metge de mitjana edat, solter convençut, que gaudeix d’una vida tranquil·la i còmoda, tenint relacions amb diverses dones. Entre ell i el narrador d’aquest relat -un escriptor- comparteixen opinions sobre com són les relacions humanes i com ens afecten les ferides de l’amor. Per exemple, llegim que és positiu haver passat per una ruptura complicada quan ets jove, perquè així crees una mena d’anticossos que et protegeixen quan ets adult. Les dones que freqüenta el metge són, en la seva majoria, casades. La felicitat del metge canvia quan s’enamora perdudament d’una d’elles, justament un amor no correspost, o almenys no correspost de la mateixa manera. El relat ens mostra com fonaments molt importants de la nostra vida canvien quan ens enamorem.
Trobo que la millor peça d’Homes sense dones és el relat «Kino», on un home mira d’engegar un nou projecte de vida i negoci per tal de superar la ruptura amb la seva esposa, qui mantenia una relació amb una altra persona. Sembla que l’home ho porta bé, que ha aconseguit refer-se i tirar endavant, però com sol passar en aquests casos, aquesta pau interior només és aparent i aviat el personatge veurà que l’envolten elements -molt simbòlics- que denoten que el conflicte encara el persegueix. En això de les ruptures, podem marxar ben lluny o canviar la nostra vida, però si no tractem el dolor, el dolor ve amb nosaltres.
Homes sense dones és un excel·lent compendi de sentiments humans i universals que ens ajuden a dialogar amb nosaltres mateixos i situar-nos al món. Tots ens hem sentit sols alguna vegada, hem patit una ruptura, hem esmerçat molts esforços a entendre el cor de la persona que estimem tot descuidant que és més important posar ordre al nostre propi cor. Fins i tot pot ser que ens sentim com el personatge del darrer relat -que dona títol al llibre- i quan hem perdut la parella, ens adonem que ja res és el mateix: la música sona diferent, la porta del metro s’obre diferent, les distàncies entre dos llocs canvien, a la cafeteria t’atenen d’una altra manera. I a mesura que et fas gran i coneixes una altra persona, prens ràpidament consciència que també la perdràs. I és el que el món que ens envolta potser és el mateix, però nosaltres no. Com aquests personatges, sovint vivim en una recerca constant del lloc on res ni ningú ens tornin a fer mal.
