Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Treure el cap a la finestra i escoltar la veïna, amb la ràdio posada, que canta boleros, ranxeres, coples o havaneres, o que un home toqui a la teva porta per vendre’t una col·lecció d’enciclopèdies. Eren altres temps, diuen les protagonistes d’Hasta aquí hemos llegado (Siruela), novel·la guanyadora del Premi Café Gijón 2020.
Aquesta obra d’Antonio Fontana (Màlaga, 1964) està protagonitzada per diverses dones ingressades a la residència de gent gran Peña Hincada, localitzada en algun punt de la província de Màlaga. Cada capítol està narrat per una d’elles, i de vegades es repeteixen. No es tracta, doncs, d’una història, sinó de fragments de moltes vides diferents que coincideixen sota el mateix sostre i que són objectiu de la mort. Parlen sobre els seus passats amb humor i tenen records vívids d’un passat poc agradable que els visita cada pocs minuts.
La mort es presenta davant d’elles com un personatge de carn i ossos que es passeja per la residència, decidint qui es morirà. La novel·la comença amb la primera víctima: l’Aparición. Després, coneixem la resta de residents, com la Socorro o l’Enterradora. Aquesta última té una bestiola a la seva habitació, o això creu ella pels sorolls que escolta. Una bestiola que torna nit rere nit, que espanta la dona fins que es fa a sobre les seves necessitats, com si la bestiola fossin els seus records o la presència de la mort, que aguaita a prop.
L’humor és el pilar fonamental de la novel·la, així com el pas del temps, la nostàlgia i la memòria. Tot i aquest humor, hi ha una pàtina de neguit i malenconia en la veu de les dones de la residència. Unes dones que també senten ràbia. Algunes descarreguen crítiques sobre els seus fills, que les han ingressat sense tenir en compte la seva opinió i que lloen el lloc, creient que així ajudaran la seva mare en els darrers moments de la seva vida. O sobre els seus marits, per haver-les ignorat, o fins i tot maltractat, mentre van viure.
Les dones es recorden com a mestresses de casa, moltes vegades soles. Els seus marits mostraven desinterès per elles i fins i tot els dedicaven males paraules que erosionaven la seva autoestima. Una de les dones somia viatjar a qualsevol lloc, i es converteix en una obsessió que fa que només sàpiga respondre amb eslògans d’agència de viatges. Les dones recorden altres aspectes negatius d’aquells temps, com l’educació que se’ls imposava pel que fa a la cura de la llar i el respecte i submissió als marits. Conviuen en silenci amb els seus records, tornant a assaborir l’amor o el desamor de la joventut, la derrota, l’avorriment, el dolor, i fan el lector còmplice de les anècdotes.
La frase del títol apareix per primer cop gairebé al final, quan les filles de l’Académica, un dels personatges més importants, creuen que la seva mare s’està tornant boja. Li diuen aquesta frase i la ingressen a la residència. Com ella, les seves companyes se senten atrapades, ja que és una residència perduda a la muntanya on no hi va ningú. A sobre, se senten incompreses perquè es queixen de dolors i ningú les creu. Ni tan sols paren atenció als seus records, que són el més important que tenen. En definitiva, l’únic consol és esperar.
