Tothom, almenys una vegada a la seva vida, ha sentit la curiositat de saber què passa dins la consulta d’un psicoterapeuta. Lori Gottlieb, amb delicadesa barrejada amb humor i empatia, obre les portes del seu despatx, permetent al lector prendre consciència dels processos que tenen lloc en aquest espai envoltat de secrets.
Al seu llibre Deberías hablar con alguien (Urano, amb traducció al castellà de Simó Perales) Gottlieb descriu la història de quatre pacients, cadascun dels quals visita la consulta de la psicòloga amb problemes diferents. És impossible que el lector no s’identifiqui amb certs aspectes de les seves vides. Un d’ells és John, un home amb una carrera brillant, escriptor de Hollywood, convençut que està envoltat d’idiotes, que va a teràpia per problemes d’insomni, però més tard descobrim com té maldecaps en el seu matrimoni i dificultat per obrir-se, aixecant murs al seu voltant en un intent de protegir-se.
La segona pacient és la Rita, una dona de setanta anys que sent que no té res pel qual valgui la pena viure. Els seus fills adults ja no li parlen, és conscient dels molts errors que ha comès com a mare, ha tingut diversos matrimonis que no han funcionat i fins i tot la carrera que ha seguit no era la que volia. Gottlieb també ajuda Charlotte, una noia de vint-i-un anys amb una addicció a l’alcohol i una atracció pels «nois equivocats.» Després tenim la Julie, una noia a qui se li ha diagnosticat un càncer terminal, i que necessita ajuda per viure plenament el temps que li queda i bregar amb el pensament de la mort.
La cinquena pacient del llibre és la pròpia Lori Gottlieb. Un dia ella és una feliç psicoterapeuta que porta una vida perfecta a Los Angeles, mare d’un fill i enamorada, i l’endemà l’home amb qui s’havia de casar decideix trencar la relació, de manera sobtada i sense discussió. La parella de Lori -no coneixem el seu nom, ella sempre s’hi refereix com el seu xicot o, com suggereixen les seves amigues, l’«odianens»-, ha decidit que no vol passar els propers deu o quinze anys amb un nen a la casa, el fill de Lori.
L’autora, Lori Gottlieb.
Així, Gottlieb decideix anar a parlar amb un terapeuta, Wendell. Resulta molt interessant llegir les reflexions de l’autora, que ara és a l’altra banda del sofà. De mica en mica, el lector també descobreix el seu passat, les decisions que la van portar a convertir-se en psicòloga i, com passa amb qualsevol pacient que va a teràpia, s’adona que darrere del fet desencadenant de la ruptura hi ha moltes coses més.
Hi ha quelcom íntim i satisfactori, gairebé voyeurista, en voler presenciar la teràpia d’una altra persona i Gottlieb satisfà la nostra curiositat explicant exactament el que els terapeutes intenten fer amb els seus pacients en tot moment, els seus pensaments, reaccions i sentiments. A això se sumen les reflexions que ella fa entre sessions, com a pacient i com a terapeuta.
Amb una hàbil escriptura, Lori Gottlieb ens revela les veritats i ficcions que expliquem als altres i a nosaltres mateixos, els processos que hi ha darrere de les nostres eleccions i ens mostra com la versió de la història que portem a consulta representa només la part de la realitat que veiem des de la nostra perspectiva. El lector interessat en la psicologia trobarà nombroses referències i reflexions tècniques disperses al llarg del llibre, com ara les teories sobre els mecanismes de defensa, les etapes del dol, les aportacions de Freud, Roger i Erikson.
Tot i que es tracta d’un llibre que ens enganxa molt, el ritme inicial de les històries és lent. Al principi triga a despertar el nostre interès, però després de les primeres cent pàgines, quan un s’endinsa més en la intimitat dels personatges, la cosa millora. Alguns passatges, com els relatius al passat de l’autora, no es tracten íntegrament, cosa que deixa el lector amb una sensació de curiositat insatisfeta: un voldria saber-ne més, però Gottlieb decideix no entrar en detalls.
És bo ser conscient que aquest és un llibre sobre el viatge, més que no pas sobre el destí. Mai no passa res sensacional, ni esdeveniments sorprenents, ni un per fi trobo la meva ànima bessona a les últimes pàgines. És certament un llibre captivador, ple d’autoconsciència, compassió i empatia, així com de pinzellades humorístiques. Gottlieb tracta l’intens procés de la psicoteràpia d’una manera humana i sensible, fins i tot quan despulla les parts que ens agraden menys.
