Julián Casanova és un historiador aragonès nascut l’any 1956 a Valdealgorfa, un poble del Baix Aragó. És catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Saragossa i, a banda de nombroses reconeixements, l’any 2008 va ser triat com a membre destacat del grup de recerca de fosses comunes i d’identificació de víctimes de la guerra civil. L’any 2006, TVE va comptar amb ell com assessor i presentador d’una sèrie de vuit hores, de programes documentals sobre la Guerra Civil espanyola, sèrie històrica editada pel Ministeri de Cultura i la Filmoteca Espanyola.
En aquest llibre, Una violencia indómita. El siglo XX europeo (Crítica), fa una anàlisi, qualitativa i quantitativa, de la violència que va sacsejar Europa durant el segle XX. Malauradament sembla que el final de la violència, al nostre continent, encara no és una fita assolida. El llibre inclou fotografies, notes referencials, un índex onomàstic i una bibliografia bàsica i imprescindible. També va acompanyat d’una cronologia específica sobre la violència, que s’inicia amb les darreres execucions públiques de la segona meitat del segle XIX i finalitza amb la retirada de les restes de Franco del Valle de los Caídos, el 2019.
El segle XX va començar amb unes expectatives optimistes, lligades a la modernitat, la innovació, el desenvolupament de la tècnica i la millora de la medicina. Malauradament els aspectes positius amagaven febleses, misèries i complexitats que provocarien un patiment terrible, multidireccional i esfereïdor. Es calcula, i probablement encara la xifra quedi curta, que vuitanta milions de persones van morir a les guerres o a causa de les seves conseqüències, genocidis i repressions anteriors o posteriors. La mort de tanta gent va anar acompanyada de ressentiments, venjances i grans desplaçaments de les poblacions.
Imatge de Barcelona, durant la Guerra Civil / Foto d’Agustí Centelles.
Hi ha persones que han trobat el llibre repetitiu, una idea absurda, perquè el que és repetitiu és aquesta violència constant i que es manifesta a tants llocs i de tantes maneres. L’autor va sovint més enllà de les coses sabudes, incideix en temes que s’han deixat de banda, com ara les violacions de dones. Semblava, en tot cas, un efecte gairebé secundari de la situació, però la posició actual de la dona a la societat fa que les tragèdies sofertes pel sexe femení es tinguin més en compte. Tallar el cabell al zero quan se suposava que s’havien mantingut relacions amb els enemics va ser una pràctica que, per exemple, a França, després de la guerra, va afectar unes dues-centes mil dones d’edats diverses.
L’obra segueix una certa cronologia i ens situa sovint en escenaris diferents, cosa que en algun moment pot semblar una mica desordenada però que facilita la comparació entre els fets i ens porta a la trista conclusió de què les víctimes van ser semblants a tot arreu. Les diferències de valoració tenen les arrels en moltes motivacions i condicionaments, molts dels quals lligats a lectures de la història que conformen relats sovint mancats de base i amb molts elements subjectius.
Quan les tragèdies acaben, o semblen acabar, els supervivents cauen moltes vegades en llargs silencis a causa dels trasbalsos soferts o, també, en l’intent de justificar allò que no té justificació, amb explicacions poc convincents que acaben per conformar teories admeses sense crítica. És aquest un llibre molt didàctic, dur, lúcid i que cal entomar sense prejudicis. El tema central es circumscriu a Europa, tot i que en algun moment es faci referència al colonialisme genocida de països occidentals que considerem molt democràtics, perquè em temo que en alguna època hem tingut un cert complex d’inferioritat col·lectiu pel que fa a la capacitat hispànica de fer-nos mal entre nosaltres.
L’autor, Julián Casanovas.
La ideologia sembla haver millorat, considerem o hauríem de considerar que, realment, homes i dones són iguals a tot arreu i defugir racismes perillosos, caldria rebutjar l’excés de militarisme destinat a lluites poc justificades, però la realitat és que els assoliments sempre són febles i fràgils i que la cultura de la pau, malgrat els avenços fets, encara és un miratge. L’espècie humana deu tenir un bon poder de regeneració, altrament ja ens hauríem extingit, considerant els esforços esmerçats en matar, torturar, violar i eliminar, sovint a nivell col·lectiu, gent de tota mena i de qualsevol condició i edat.
També s’ha generat una mística d’ideologies com el comunisme, i és que en nom de les millors idees es pot exercir tanta violència com en nom de feixismes absolutament rebutjables, cosa que resulta altament inquietant. La cultura de la violència es refà quan acaben les guerres, en molts casos, i el militarisme i la tendència a l’agressió revifa en el moment menys esperat, atiada per informacions interessades i proclames oportunistes. Avui és fa difícil voler creure que no sabem què passa o què va passar. L’autor menciona Camus, el gran humanista, quan va declarar que l’odi dels botxins era contestat amb l’odi de les víctimes, no sempre víctimes innocents, car la cultura de la revenja ha estat sovint molt ben considerada.
Julián Casanova analitza les causes i les conseqüències, sovint els qui tenen més privilegis els volen mantenir, però, al capdavall, haver estat dels vençuts no pressuposa que haguem millorat, humanament parlant. La reinvenció de la memòria històrica parcial, fins i tot feta amb bones intencions, no sempre és objectiva. Llibres com aquest ajuden a fer-nos pensar a fons en les misèries de la història malgrat que saber les coses tampoc ens vacuna per a no repetir-les, malgrat els tòpics. Un llibre imprescindible, ben editat, que ens situa de forma seriosa en una realitat poc confortable i incòmoda però que cal conèixer i en la qual s’ha d’aprofundir, sempre amb una certa esperança en un futur millor, força imprevisible, per altre banda.
