Les ciutats -i els seus espais públics- passen per diversos processos de metamorfosi al llarg del temps. Alguns barris, per exemple, es degraden, i d’altres s’ennobleixen. Són diversos els factors que intervenen en aquests canvis, però davant de qualsevol nou repte, una ciutat ha de tenir la capacitat de saber gestionar-ho. Bé, una ciutat és un organisme viu, però no pren decisions per si mateix, calen polítiques eficients perquè no es desencadenin situacions de caos. Les societats avancen, renoven les seves necessitats respecte als espais que habiten (públics i privats), i la capacitat de resposta d’una ciutat depèn, també, de la flexibilitat del seu urbanisme i de la seva arquitectura.
A simple vista pot semblar estrany imaginar que un edifici ha de ser flexible, però només cal pensar en la gran quantitat de construccions que canvien de cara i de funcionalitats amb el pas del temps. Centrem-nos, per exemple, en un barri que necessita ampliar la seva oferta d’habitatge. Segons quines siguin les característiques dels edificis existents en aquest barri i dels seus espais públics, aquesta ampliació serà més o menys complicada (més o menys possible). Pensem, si no, en un polígon industrial que també ha de créixer o en un centre educatiu que ha d’acollir més alumnes. Si allò que ja hi és -els volums ja construïts, per exemple-. resulta flexible, s’hi podria actuar sense haver d’enderrocar res substancial. En canvi, si aquests volums són massa rígids, la solució podria passar necessàriament per tirar-los a terra i tornar-ne a fer de nous, des de zero.
Aquesta és la diferència -segons escriu el sociòleg Richard Sennett (Chicago, 1943) a l’interessantíssim llibre L’espai públic (Arcàdia, amb traducció al català de Marina Espasa)- entre un sistema obert i un de tancat. El tancat és aquell que està molt definit, «les seves estructures no es poden modular com a resposta a unes condicions canviants, i tampoc no permeten cap tipus d’experimentació en els seus procediments i processos.» És el problema que té, per exemple, Xangai, on la funció de molts edificis aixecats fa una dècada ja no tenen sentit en l’actualitat. El lector podria pensar que, en realitat, la vida dels edificis és molt llarga com per pensar a canviar la seva funcionalitat a curt o mig termini. Sennet ens recorda que l’esperança de vida mitjana de l’obra nova a la Gran Bretanya és només de quaranta anys, i la dels gratacels nous de Nova York és de trenta-cinc.
Sennett durant el festival Kosmopolis, del CCCB / Foto de Miquel Taverna.
El sociòleg explica que aquesta esperança de vida no té a veure amb la qualitat dels materials. És a dir, no és que els edificis corrin risc de col·lapse a partir de tres o quatre dècades, sinó que aquets marc temporal està determinat per la seva «especificitat rígida», per les poques possibilitats que ofereixen d’adaptar-se als nous usos que les societats canviants reclamen. L’edifici, doncs, queda obsolet i sovint surt més viable enderrocar i tornar a construir-hi. En el pitjor dels casos, fins i tot pot provocar que aquesta excessiva rigidesa acabi degradant els entorns: allò que deixa de ser funcional s’abandona. La solució de l’arquitectura i de l’urbanisme passa per no projectar el sentit complet d’un edifici o d’un espai abans que sigui habitat, perquè pot passar que els nous habitants generin nous usos que no hi estaven previstos prèviament.
En aquest sentit, també és important que un projecte no determini la manera com els ciutadans s’han de relacionar en ell, perquè podria ser que, en construir un espai de jocs per al jovent, aquests decideixin que no s’hi senten còmodes. O bé la següent generació es podria relacionar d’una altra manera completament diferent i l’espai podria ser -novament- entregat a la degradació i l’abandonament.
Per a Sennet, l’urbanisme no ha d’imposar fronteres en una ciutat i els edificis han de ser porosos, és a dir, han d’obrir-se realment al fet urbà, integrar espais accessibles per a la ciutadania. El sociòleg nord-americà considera que els edificis i els espais públics han d’estar fets per viure’ls de diverses maneres, i no pensar-los només com si fossin grans escultures que fan bonic en una ciutat ni tampoc concebre’ls com a simples escenificacions o decorats. La ciutat del futur -un futur molt present ja- ha d’explorar, doncs, les formes incompletes, els sistemes oberts que permetin que quan la societat reclami nous usos, sigui capaç d’oferir-ne solucions ràpides i efectives.
