‘Pelléas et Mélisande’, una foscor que il·lumina

L'òpera de Debussy arriba al Liceu amb una excel·lent producció d'Àlex Ollé i direcció musical de Josep Pons
liceu
Foto de David Ruano / Liceu.

Manel Haro / @manelhc


Pelléas et Mélisande és d’aquelles òperes amb tant potencial de seducció com elements de risc. O entres a l’univers de Debussy i et deixes seduir per la màgia i el misteri impressionista de la seva música o potser que el seu llibret -basat en un text de Maurice Maeterlinck– et deixi fora de joc. No és una òpera fàcil, representar-la demana creativitat, bones idees, una enorme sensibilitat i talent a tots els nivells: vocal, musical, escènic i dramàtic. Un repte que el Liceu ha assumit amb l’actitud dels grans teatres d’òpera, amb una producció d’Àlex Ollé que té l’habilitat d’haver llegit i interpretat a la perfecció la partitura de Debussy, cosir una dramatúrgia plena de simbolisme i elements dramàtics que salven en tot moment la densitat del text alhora que proposa una lectura absolutament magnètica.

Aquest Pelléas et Mélisande explota la música i el silenci. Sobre les taules del Liceu tenim una escenografia d’Alfons Flores que permet un estimulant joc d’imatges gràcies també a una excepcional tasca de Marco Filibeck en la il·luminació. No només hi ha un perfecte diàleg entre música i imatge, hi ha un enriquiment entre les dues esferes. Un enorme volum quadrat i giratori s’imposa al Liceu: a mesura que gira, veiem els diversos ambients de l’escenografia: una sala d’estar, una habitació, un balcó, l’aigua on Mélisande perd primer una corona i després l’anell de boda o la gruta per on s’endinsen ella i Pelléas.

En un moment donat, fins i tot, el teatre es queda en silenci i només se sent l’aigua. Els peus d’uns personatges trepitjant-la, abraçats per les branques despullades d’un jardí i encapçalats per una mare – Geneviève- amb un fanal a la mà que es troba el cos mort del seu fill Pélleas, qui ha estat assassinat pel seu germà Golaud. Aquest ha acabat amb ell de manera violenta per la gelosia que li provocava la seva estreta relació amb Mélisande, esposa de Golaud. La tensió de la mort imminent, però, l’hem anat sentint molt abans.

 

Pelleas melisande

 

Els cantants han estat a un molt bon nivell interpretant rols que no només demanen excel·lència vocal, sinó també -i en aquesta producció sobretot- bons dots com a actors i actrius, saber moure’s per l’escenari i fer seva la lectura dramàtica que proposa Ollé. Stanislas de Barbeyrac fent de Pelléas i Julie Fuchs fent de Mélisande han estat una parella en perfecta sintonia, convincents els dos, seductors i emotius amb una menció especial a la delicadesa de la soprano. Absolutament efectiva la veu del baríton Simon Keenlyside com a Golaud, aprofitant tots els matisos d’un personatge que va canviant al llarg de l’òpera, des de les primeres i tendres seduccions amb Mélisande fins a la desesperació i violència que li suscita la seva gelosia per la relació d’ella amb Pelléas.

Magnífica també la veu contundent i severa del baix Franz-Josef Selig (rei Arkel, pare de Pelléas i Golaud) que remarca el caràcter ombrívol d’aquesta història, la seva és una d’aquelles veus que deixen pòsit quan apareixen. Bona feina de Sarah Connolly com a Geneviève, un clar exemple de saber cantar i actuar, convincent en la veu i en el silenci. Ruth González va saber dotar el petit Yniold de la innocència que demana el personatge, amb una veu gairebé infantil molt adequada, tot i que amb una pronunciació del francès millorable. Molt correcta també la veu Stefano Palatchi com a metge.

Josep Pons va fer una direcció musical a la seva mida. Coneix a la perfecció l’entramat de la música de Debussy, potencia els seus detalls i aprofita totes les oportunitats de la partitura per introduir uns cops d’efecte que són marca de la casa en ell. En alguns moments -això ja és una qüestió d’estils- aquest efectisme, encara que molt puntual, em va semblar un pèl excessiu en els volums. Tot és una qüestió de gustos i preferències; en conjunt l’orquestra va sonar molt bé. Una bona oportunitat, doncs, per apropar-se al Liceu i gaudir d’una òpera que no es programava al teatre de la Rambla des de feia deu anys.

Categories
CLÀSSICAÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES