El silenci després de Bach

Albert Mena / @jakoblenz

Philippe Herreweghe ha tornat a dirigir la Passió segons Sant Mateu al Palau de la Música. En acabar, un aforament d’elevada ocupació va concloure la vetllada amb una ovació dempeus. I no és per menys, el director belga és possiblement un dels millors directors en actiu i Bach el seu compositor predilecte. I el concert, tot i alguns errors humans, va recordar per què és ja un personatge llegendari.

Herreweghe és un mestre de la cohesió rítmica i narrativa, un expert en fer talls secs (aturada sobtada de tota música), executar rubati (allargar les notes més enllà del tempo establert), unir i distingir les diferents veus musicals amb una precisió sobrenatural, alternar els volums d’aquestes veus perquè cada una destaqui en el moment corresponent i extreure el màxim color d’aquestes, fer que les línies musicals instrumentals i vocals formin part d’un tot uniforme. La llista és extraordinàriament llarga. Al domini tècnic s’hi afegeix el respecte i la humilitat amb els quals s’enfronta a la partitura, presentant-la al públic com el principal motor de tota la feina, la màgia i el desenvolupament de l’art musical en la seva màxima expressió.

Aquesta màgia és contagiosa, i el respecte, la dedicació i la implicació dels intèrprets i músics és innegable. Somriuen, pateixen, segueixen el ritme amb el cap. En tot moment s’hi respira una sensació de comunitat, però també de feina. No s’espera que passi res més enllà del que passa, la normalitat d’una execució musical treballada, coneguda, esperada i benvinguda. I impecable en la seva concepció, segurament hi haurà divergències pel que fa a la recepció del so (no és el mateix rebre la música des del costat dret de platea que a l’esquerra, la cohesió tímbrica mai serà idèntica). Ara bé, sempre es percep la cohesió rítmica, la precisió dramàtica i la construcció dels innumerables clímax d’aquesta obra mestra de Bach, clímaxs que se succeeixen com valls i muntanyes d’una narrativa musical única a la història de la humanitat.

I ningú com Herreweghe és capaç d’atorgar personalitat i caràcter a cada fragment, detall, coloratura i frase en el tapís que és el llibret de Picander, que narra la Passió de Crist però on s’hi afegeixen valoracions personals sobre les accions que ocorren. Normalment és el cor qui fa aquests comentaris, i és aquí on Herreweghe brilla per damunt de qualsevol altre director.

Sí podem dir que el belga treballa l’obra com un tot, on cada paraula, veu i instrument implicats formen part indispensable d’aquesta, i aquesta totalitat excepcional és un diamant dividit en dos, una meitat polida i una sense polir, els fragments corals són la part polida del diamant. Una selecció de veus escollida amb una sensibilitat finíssima permet que els cors del Collegium Vocale Gent destaquin en aquest repertori per damunt d’altres formacions. No és només la puresa del so, també la disciplina, l’entusiasme i la precisió amb la quals els sons bachians es creen, desenvolupen i moren sota l’atenta mirada del mestre.

El conjunt instrumental, també magistralment sòlid pel que fa a treball en equip i en entendre la música com un fenomen plural, seria la part menys polida del diamant, no per la falta de rigor, sinó per la lleugeríssima rugositat amb la qual els sons dels instruments empasta. Herreweghe és un director que aprofita tots els efectes sonors de la música per expressar una història, i pot ser que alguns d’aquests efectes sacrifiquin puresa del so per guanyar en expressivitat. Queda en mans dels experts en l’obra del belga decidir si certes estridències són buscades o no, en qualsevol cas sempre admeses pel discurs musical.

Vam tenir sort també amb els solistes d’aquesta Passió, començant per un formidable Reinoud Van Mechelen com a Evangelista, tenor d’enorme precisió a l’hora de canviar el color, el volum, i to de la veu sempre amb un objectiu dramàtic. Impactant, per exemple, quan en la secció «Und alsbald krähete der Hahn» va descriure les tres negacions de Pere a Jesús (i abans que canti el gall, em negaràs tres vegades), tancant la veu per generar un so més estrident (de gall) i justament després seguir amb la descripció de Pere plorant amargament, convertint el so en un fil de veu sostingut, ple de gràcia i lleugeresa però carregat de dramatisme, que ens va portar de l’estridència de la negació a un dolor excepcionalment íntim i recollit. Impecable, un tenor de trenta-quatre anys amb una atenció al detall formidable.

En un segon nivell Tim Meade i Dorothee Mields van oferir unes veus plenes, de timbre exquisit. Un graó per sota pel que fa la qualitat de la interpretació i grau de detall, però ambdós amb escenes sublims. Potser menys convincent va resultar Tobias Berndt com a Jesús. Especial menció a l’entusiasme d’algun espectador que, just acabar l’obra, va començar a aplaudir. Herreweghe va aixecar les mans, lamentant i acceptant alhora aquesta precipitació espontània. Potser hagués sigut millor esperar uns segons i deixar que fos el propi director qui anunciés la fi de la representació. En qualsevol cas, Herreweghe segueix en plena forma i esperem que per molts anys. Llarga vida a Herreweghe, i ara ens queda conviure (esperem que poc temps!) amb el silenci després de Bach.