Ganes de fugir i de viure

La protagonista de 'Yo no sé de otras cosas', d'Elisa Levi, és una noia que ho vol conèixer i viure tot mentre la fi de món plana sobre ella i els seus somnis
Yo no sé de otras cosas elisa levi

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G


La historia de Yo no sé de otras cosas (Temes de Hoy), d’Elisa Levi (Madrid, 1994), es desenvolupa en un únic dia, el primer de l’any 2013. Lea, la protagonista, es troba pel poble amb un home que diu haver perdut el seu gos. Ella sap on és, d’altres coses no en sap res, però d’això sí. Al poble no hi ha cobertura, però sí un bosc que engoleix les persones i on no s’atreveix a entrar ni la guàrdia civil a buscar els desapareguts. El gos és allà. Mentre l’animal torna, perquè ella sap que tornarà, seu amb l’home i li parla de la seva vida i del món, que s’havia d’haver acabat el dia anterior.

La Lea té dinou anys, una germana malalta, una mare que es diu com ella i la certesa que tot el que sap només serveix al poble. Vol marxar a la ciutat i fugir, però el que sap no serviria de res allà. A sobre, la fi del món s’acosta i el noi que li agrada no la vol. És jove, vol abraçar el món i saber-ho tot des de la cantonada més recòndita del mapa. Vol tenir la sort de la seva mare, però per altra banda no vol tenir-la perquè desitja viure a la capital. En definitiva, vol viure experiències noves i accedir a tot el coneixement possible.

La mare de Lea li diu que té la pell moreneta i els ulls cansats. Ella només parla molt quan fuma l’herba que li regala el seu amic Marco. El que sí que fa és pensar en el futur i desfer el nus que se li crea a l’estómac. «La vida a certa edat es torna incomprensible», diu, i posa com a exemple els més grans del seu poble de gairebé dos-cents habitants on només hi ha un grapat de joves. Ningú va al poble perquè tots se’n van fora, i passen poques coses. No obstant això, dins d’ella sí que passen. «La gent del poble prefereix sorprendre’s mil vegades per les mateixes coses abans que recordar», assegura. La fi del món, en realitat, és aquell poble que sembla no deixar-la escapar. Aquí s’acaba de debò el seu món.

 

Foto Elisa Levi

 

Lea ha de bregar amb la seva germana malalta i amb la seva amiga Catalina, que plora per la incertesa del futur. La protagonista pensa que els dolors i les penes no es ploren, s’han de deixar a dins, perquè es curin soles. Però després diu que el que ella sent és més pena que dolor, perquè els dolors de què serveixen si no és per explicar-los. El pas del temps ens fa magnificar les coses, afegeix, així que ho explica tot perquè, si no, després se li queda dintre. L’única cosa que busca és ser estimada, saber i viure, i no n’obté res. Igual que la seva amiga Catalina, que també busca l’amor perquè mai no l’ha rebut, ni tan sols del seu pare, i s’enamora del primer que li para una mica d’atenció.

Elisa Levi tracta temes com la mort, el dolor, el dol, la precarietat, les injustícies i la nostra responsabilitat amb l’entorn on vivim. També la culpabilització dels joves, l’Espanya buida, la desromantització de la vida al camp i l’explotació del món rural per part dels cacics.

Al final, com diu a l’home del gos, si aquest hagués passat el dia anterior o el posterior, no l’hauria trobat. La vida són coincidències, engranatges que encaixen en un moment i en un lloc. Lea creix entre el poble petit i el bosc perillós amb el precipici del futur amenaçador. El món que acaba en realitat és la infància per donar pas al món adult. El món que s’acaba és la vida de Lea al poble a favor de la vida a la ciutat. El món que s’acaba és tot el que coneixem per conèixer allò que ens espera, aquest abisme.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES