Empar Moliner: «Soc massa egocèntrica i insegura per al poliamor»

L'autora va guanyar el Premi Ramon Llull amb 'Benvolguda', novel·la que reflexiona sobre el fet d'envellir i l'absència de desig sexual associat a la menopausa
Empar Moliner Arduino Vannucchi
Fotos: © Arduino Vannucchi (Grup 62).

Manel Haro / @manelhc


L’escriptora Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) publica Benvolguda (Columna/Planeta), novel·la amb la qual va guanyar el Premi Ramon Llull. La protagonista és Remeï, una dibuixant de prestigi de cinquanta i pocs anys, amb una vida feliç i tranquil·la que un dia veurà amb total claredat que el seu marit, un violinista deu anys més jove que ella, s’enamorarà de la Cristina, violinista també i companya d’orquestra. A partir d’aquest fet, la novel·la proposa una reflexió sobre el fet d’envellir, l’absència de desig sexual al voltant de la menopausa, la vulnerabilitat de l’amor matrimonial i el fet d’anticipar i acceptar algunes derrotes.

Moliner és també autora de diversos llibres, com Feli, esthéticienne (Premi Josep Pla 2000), T’estimo si he begut (Premi Lletra d’Or 2005), No hi ha terceres persones, Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, La col·laboradora, Tot això ho faig perquè tinc molta por (Premi Mercè Rodoreda 2015) i És que abans no érem així, entre d’altres. Col·labora habitualment en diferents mitjans de comunicació. L’entrevista té lloc a El Petit Celler del carrer Beethoven de Barcelona. Quan em veu, em fa una abraçada.

 

Ja que hem començat amb una abraçada, arrencarem parlant d’això. Hi ha un personatge de la novel·la que diu que prefereix abraçades a sexe. I d’altres que prefereixen massatges a orgasmes.

Quan la protagonista, la Remei, és més jove, sent preguntar a una mare de l’escola de la seva filla què prefereixen la resta de dones, si un massatge o un orgasme. Totes responen que el massatge, com si fos molt lògic. D’aquesta manera explico que potser en un moment donat en algunes persones hi ha absència de desig sexual. A la Remeï li passa això, i pensava que no li passaria. No és que això li passi a tothom, però a molta gent sí. Segurament més dones que homes es plantegen aquesta pregunta.

Potser en l’actualitat és més fàcil aconseguir sexe que abraçades?

Necessitar abraçades no hauria d’invalidar necessitar sexe, però jo volia explicar la idea de pèrdua de desig associat a la menopausa. He fet que la protagonista tingui un marit més jove, perquè així podia centrar la història en ella; si no, hagués estat una història sobre el declivi d’una parella, de dos personatges de certa edat. No s’ha fet gaire literatura sobre la menopausa, és un territori molt secret. És lògic, perquè fins fa dos dies no parlàvem de la regla, menys encara sobre la seva absència. M’ha semblat interessant explicar-ho, de la mateixa manera que Philip Roth o Michel Houellebecq -dos autors que m’agraden molt- van explicar el declivi dels homes.

Hi ha molts llibres de no ficció sobre la menopausa, però de ficció no tants.

Exacte. Novel·les sobre els cinquanta anys sí se n’han fet, però molt amables, i jo tinc una tendència més autodestructiva. És evident que tu et pots prendre com vulguis qualsevol aspecte de la vida. La Remei no s’espera el que li passa i reacciona com reacciona.

Com parlar de la pèrdua de desig associat a la menopausa i fer que la novel·la sigui per a tot tipus de lectors?

El lector habitual -com el consumidor habitual de cinema- té molt clar que si llegeix Moby Dick, no s’ha d’identificar amb la balena ni amb cap personatge humà, sinó que obtindrà una idea de la condició humana o veurà si la novel·la està ben escrita o no. O pot llegir El vigilant en el camp de sègol i no necessàriament s’ha d’identificar amb el jove protagonista, tot i que hi hagi algun punt de connexió. Jo com a lectora no espero identificar-me amb la Colometa de La plaça del Diamant ni amb el Holden Caulfield de la novel·la de Salinger. Només vull llegir, posar-me al costat d’aquest ésser humà. Això el lector habitual ho sap, però el lector ocasional et pregunta si s’identificarà i si la història s’acabarà bé. Si la novel·la està protagonitzada per una dona, sembla que la història ha de ser aspiracional.

Entenc.

Poso molt l’exemple de Gambit de dama, perquè molts lectors volen aquesta fórmula: dona en un món d’homes, que té una habilitat i un gran esperit de lluita, amb un problema determinat que resoldrà, serà redimida i se’n sortirà. Jo això no ho puc fer. Aspiro a un lector que el que busqui sigui la condició humana.

Falten històries de ficció que no acabin bé?

Almenys a la literatura clàssica, com Madame Bovary, no demanen que les històries  acabin bé.

Vols dir que la Remei pot ser una Madame Bovary moderna?

No. Bé, depèn… Les crítiques diuen que el final de la novel·la els ha agradat molt. Se centren més en la resolució que en l’argument. Jo entenc el comportament de la Remei, aquesta idea d’anticipar el desastre. Una part de nosaltres estem constantment anticipant desastres, no ens calmem. Per això vivim molt intensament cada petita cosa que ens regala la vida.

Quin paper juga la literatura en tot això?

El bonic de la literatura és que et posa en determinats contextos i et fa pensar què faries en la situació del personatge. Si la literatura aconsegueix això, ja ha guanyat.

Podem dir que la Remei accepta en certa manera les seves derrotes.

La idea d’acceptar les derrotes pròpies arriba amb una edat, quan ja no vols canviar els teus defectes, perquè fins i tot t’agraden i tot.

Això no arriba cada vegada una mica abans?

Potser, però això està bé, no?

No ho tinc clar… Acceptar les derrotes massa aviat…

Bé, almenys acceptar els defectes propis està bé. Jo sóc així, tinc aquestes merdes, però també tinc aquestes coses bones.

Som més exigent amb les parelles que amb nosaltres mateixos?

És el mínim! A la teva parella li has de demanar tot. Aparellar-se és molt estrany. El meu gran tema són les parelles de tota mena: de joves, de gent gran, entre homes, entre dones, entre homes i dones, parelles felices, infelices… M’agrada el tema.

 

empar moliner

 

Com veus el tema del poliamor o les parelles obertes?

Jo conec una part d’un triangle amorós, però no conec les altres parts. He fet algun reportatge de locals d’intercanvi de parelles i he vist que també hi ha gelosies en les parelles obertes. Sempre hi ha un que ho vol més que l’altre. Una parella oberta funciona bé si els dos membres de la parella tenen les mateixes oportunitats, perquè si un dels dos en té més, alguna cosa pot fallar. Parlo des d’una visió molt limitada, eh. Jo soc massa egocèntrica i insegura per al poliamor. La Remei només ha estat fidel en el matrimoni actual, amb les altres relacions no ho ha estat. Hi ha persones que són monògames convençudes.

Tu n’ets una, doncs? 

Mira, jo no vull que ningú renunciï a res per mi. Si a la meva parella li agrada una altra dona que veu pel carrer, jo li dic que no deixi de fer el que necessiti, que no se n’estigui per mi. Ara bé, si això passa, adéu!, perquè si està amb mi deu minuts o deu anys, que sigui al 100%, només amb mi. Si no, acabem-ho. Així només ho pensem els immadurs, suposo.

Com vas construir el personatge de la Remei?

Un dia estava en un pas de vianants i vaig veure una dona que conduïa un cotxe i s’enfadava amb una dona d’un altre cotxe, però el marit de la primera li somreia a la segona. Vaig pensar que era una mena de traïció. Tots podem haver estat traïdors alguna vegada. Tots podem haver estat qualsevol d’aquestes tres persones en algun moment. L’amor és tan estrany… És estranyíssim! Tenir una convivència… Tu tens parella?

Ara no.

I n’has tingut alguna… hardcore?

Què vols dir amb hardcore?

Que si has passat per una ruptura fotuda.

Malauradament, sí.

Això no mola, no mola gens. Tinc una amiga enganxada a un cabron. L’ha putejat, li ha mentit… i ella està enganxada a ell. Tu ara has de deixar passa el temps, et mereixes algú que t’estimi molt.

D’acord. La Remei sembla no posar límits al que li passa. Empar Moliner sap posar límits?

Jo ho vull tot, no vull límits. Si tinc fred, necessito la calefacció al màxim. Prefereixo no sopar que fer règim. No suporto fer règim. Si he de sortir i només veure una copa, no surto. Jo no vull parar, ho vull tot al moment i si s’acaba demà, ja farem un funeral. Ja no soc la mateixa que fa vint anys, ara ho veig diferent tot.

Millor o pitjor?

A mi em veig pitjor, però les coses al meu voltant les veig millor. Hi ha una cosa molt important a la vida, que és tenir un fill.

Per què ho dius?

Si ets intel·ligent, tenir un fill és la hòstia, aquesta barreja brutal entre biologia i intel·lectualitat… Però si no ets intel·ligent, només tens la biologia i, si tot va bé, estimes el teu fill. No t’ho perdis, perquè la gent llesta ha de tenir fills, de la manera que sigui. Semblo del Foro de la Familia dient això!

Has guanyat el Premi Ramon Llull en un moment en el qual els premis estan més qüestionats que mai.

Sí, la crítica sempre t’espera amb les urpes a punt, per veure si el premi l’has guanyat o te l’han regalat. Les crítiques sovint són molt més dures si hi ha premi, però hi estic a favor. Si no vols males crítiques, no et presentis a cap premi. Però amb aquest llibre he rebut les millor crítiques de la meva vida.

T’incomoda l’etiqueta de literatura comercial?

Comercial què vol? Vendre molts llibres? No, jo en vull vendre molts. Però també vull que els lectors estiguin contents i que la crítica sigui bona. Jo no em puc queixar en general, sempre he tingut bones crítiques, també a l’estranger. Tots volem aspirar a ser un long seller, no només un best seller. Vull que els meus llibres siguin llegits any rere any. Això sembla molt pretensiós, però els escriptors ho som una mica, sempre pensem que canviarem el món.

Què voldries canviar amb els teus llibres?

Remoure ànimes, suposo, però ho fem tot per vanitat, per pura vanitat. No sempre som conscients d’aquesta vanitat i de com es barreja amb la inseguretat.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES