El clavicembalista francès va interpretar les ‘Variacions Goldberg’ de Bach al Petit Palau amb tempi poc habituals
El clavecinista francès Jean Rondeau va interpretar ahir les Variacions Goldberg de Bach, una de les obres clau del compositor alemany que pot semblar simple, però res hi ha més lluny de la veritat. És una música plena de sentiment, de calma noble també quan l’intèrpret ha de creuar les mans a velocitats impossibles. Mai llangueix o es fa aspra, i sobretot mai és avorrida.
Rondeau va tenir en tot moment present aquesta última característica i va ser palpable que buscava sempre expandir les variacions, atorgant-les caràcter a partir de portar-les a tempi poc habituals. Era com si hagués organitzat les obres en dos grans grups, ràpides i lentes, organitzant-les dins d’aquestes dues categories i radicalitzant-les a partir d’aquest programa.
Tot i aportar algunes troballes interessants, un ideari tant complex pot arribar a distorsionar la naturalitat interna de les obres, sobretot en els moments més foscos (i que Rondeau vincula a tempi lents, per exemple la variació 15, notòriament allargada). L’artista va ser capaç de crear trins fabulosos, de gran bellesa tant en l’execució i el color i que van brillar com forts fars, però també d’aplicar el seu programa amb potser massa intensitat (la variació 29 va sonar estranyament estrident, tot i que el clave que tocava gaudeix d’una sonoritat deliciosa).
La voluntat ferma de tractar les Goldberg com a concepte també es va fer present en la posada en escena del concert, amb part del públic reunit al voltant del clave, amb una suau llum zenital damunt de l’instrument, i amb uns minuts de silenci abans de l’entrada de l’intèrpret a la sala. També a la pausa abans de la variació 16 (possiblement una de les millors de la nit) va mostrar una voluntat de prendre la música amb molta serietat.
Potser va ser aquesta serietat la que va portar a l’aplicació rigorosa i exhaustiva de l’ideari a totes les Goldberg, i potser per això la voluntat expansiva va fer que les peces es percebessin més llargues del que son. En qualsevol cas, Bach segueix sent un far per a moltes persones, benvingut sigui aquest fet.
'Quan cau la nit' són relats del suís Peter Stamm que exploren la fragilitat humana…
'La meva Àntonia', una de les grans novel·les de Willa Cather, ens trallada al món…
Brillant la direcció musical d'Antonello Manacorda en una proposta escènica de Shirin Neshat rica en…
A 'Oxígeno' Marta Jiménez Serrano narra l'experiència que va viure quan va estar a punt…
Amb 'Una apacible turbulencia' Antonio Ayuso proposa una mirada al món a través de la…
L'obra d’Ignasi Garcia i Barba converteix el turisme de guerra en una reflexió sobre la…